Alberto Fernández s’enfronta a les eleccions amb ganes de victòria des d’uns baixos d’un bloc d’habitatges, a Sarrià, on ha instal·lat el seu quarter general. Hi trobem poca gent i de confiança. Austeritat. Taules fetes amb cavallets i materials sobrants. Despatx petit i amb els quadres a terra, repenjats a la paret

Alberto Fernández s’enfronta a les eleccions amb ganes de victòria des d’uns baixos d’un bloc d’habitatges, a Sarrià, on ha instal·lat el seu quarter general. Hi trobem poca gent i de confiança. Austeritat. Taules fetes amb cavallets i materials sobrants. Despatx petit i amb els quadres a terra, repenjats a la paret. Una petita cambra de mals endreços on es barregen les piles de paper higiènic, les escombres, etc., amb una cafetera de Nespresso damunt d’un congelador fora d’ús. Un lavabo. Tres o quatre cartells demanant – te confiança en el futur. I poca cosa més en un espai no més gran de trenta o quaranta metres quadrats. No sembla l’Estat major de res. Podria ser una franquícia d’una immobiliària.

“Antisistemes de tot el món vénen a Barcelona a fer el que no poden fer a casa seva. L’Ajuntament ha creat un efecte crida”

Tothom diu que l’Alberto Fernández fa cara de bon xicot. En deu estar tip, que l’hi diguin a hores d’ara. Jo no ho trobo pas. No vull dir, evidentment, que sigui el contrari. És una altra cosa. És un veterà de la política, amb molts anys d’oposició municipal carregada a l’esquena. És tossut i, tal com em confessa ell mateix “rectilini”: “A diferència d’altres candidats, que ofereixen les coses més esbojarrades, jo no parlo de res que no hagi exposat abans, a l’Ajuntament. Sense sorpreses. A les eleccions t’hi has de presentar amb la feina feta durant la legislatura, no només amb promeses”.

Els bongos de la Ciutadella
M’explica que, perquè l’alcalde Clos entengués bé quin era el problema dels bongos que torturaven els veïns des del parc de la Ciutadella, va posar – se a picar de mans sobre el micro en un ple municipal. “Devia entendre – ho, perquè pocs dies després va desallotjar els dels bongos i va impedir que hi tornessin”. Ho veuen? Un bon xicot no fa aquestes coses. La seva principal queixa, em diu, és la “política d’improvisació del tripartit de l’Ajuntament”. És de suposar que un alcalde “rectilini” no improvisaria. Per exemple, s’exalta quan explica que ell ja va avisar que el problema no eren les narcosales, sinó la poca reflexió sobre el problema: “Mayol va córrer a enderrocar Can Tunis, el supermercat de la droga, i després no va saber què fer amb els drogodependents. Les narcosales es van fer de pressa i corrents, sense calibrar bé l’impacte social. Els veïns de la Vall d’Hebron no diuen “no” a la narcosala, sinó “per què m’ha tocat a mi?”
Li argumento que, per aquesta via, la posis on la posis, sempre hi haurà un veí que se senti agredit per una decisió municipal, però ell continua clamant contra la improvisació que presideix els governants actuals de Barcelona (l’Ajuntament deu semblar – li una mena de contínua jam session político – administrativa). Ell ja ho deia: “Vaig avisar fa anys del problema dels okupes i dels antisistema. És intolerable l’efecte crida que té avui Barcelona gràcies a l’Ajuntament: antisistemes de tot el món vénen aquí a fer el que no poden fer a casa seva. Que vagin on vulguin, però no a la meva ciutat. Jo no vull resoldre els problemes del món, sinó els de la meva ciutat.”

Autoritat no autoritària
I la immigració? “Exactament igual: que entrin, però sense improvisar, per la porta, no per la finestra. Amb drets i deures. L’immigrant sap que encara que no respecti la ciutat que l’acull no passa res. L’Ajuntament té por de fomentar la cultura del respecte, d’exercir l’autoritat democràtica. Si l’autoritat és democràtica no pot ser autoritària.” L’Alberto Fernández s’atura a respirar. També els candidats necessiten agafar una mica d’aire. Està fermament convençut que obtindrà la clau per governar la ciutat després de pactar amb CiU. Li pregunto quin és el problema més gran de Barcelona. Davant una qüestió absurda i impossible, em respon amb contundència senzilla i rectilínia: “El problema és que tenim un Ajuntament que vol conciliar – ho tot sense entendre que sovint no es pot. I quan no es pot cal prendre decisions encara que siguin poc populars” (penso en l’àrea verda de l’aleshores regidor Hereu i no em sembla pas que fos gaire popular, però en fi). Li recito una de les seves frases de campanya: “Vull una Barcelona millor, més segura i més bilingüe”. S’exclama de les sancions en matèria lingüística. Li recordo que la llei de política lingüística és una llei del Parlament, aprovada per majoria i sancionada, amb retocs, pel Tribunal Constitucional. Em respon que ell no la va votar pas, aquesta llei. No sé si deduir que el que em proposa és només acatar lleis que et vagin bé.

El català, millor que mai
Mentrestant, però, l’Alberto m’explica que quan ell era senador, va parlar en català al Senat. De vegades, ser un senador rectilini dóna fruits. Perfecte. “Quina solució hi veus, doncs?”, hi insisteixo. Em respon que és la societat mateixa, qui ha de regular l’ús de les llengües: “Si en un establiment no t’hi sents ben tractat, el que has de fer és deixar d’anar – hi, no pas demanar a l’administració que corri a imposar sancions.” Se m’acut que si un bar no compleix la llei en matèria de lavabos, puc queixar – me i l’administració corre a corregir – ho i a sancionar. L’hi comento, però ell em diu que en la qüestió de la llengua ens hem de relaxar. Fernández em remarca que no hi veu el problema: “Trobo el català millor que mai…”. Em convida a un altre cafè. Me’l fa ell a la cafetera Nespresso, la del recambró dels mals endreços. Recordo en George Clooney a l’anunci de televisió d’aquesta modalitat de cafè. En Clooney sí que sembla un bon xicot. L’Alberto Fernández sembla el que és, un candidat (rectilini) en campanya electoral. “What else?”.