S’ha dit algun cop que França és l’últim país comunista d’Europa. La provocació es basa en la gegantina maquinària pública, els extraordinaris ajuts socials i un deute públic insostenible d’1,2 bilions d’euros. Per no parlar de les fallides 35 hores, que no han aconseguit crear més llocs de treball sinó repartir la misèria i prohibir treballar als que ho desitgen o ho necessiten. Avui, els electors francesos tenen l’opció d’un canvi, que saben imprescindible. En qualsevol cas, el canvi generacional dels candidats ja comportarà un nou tipus de president. A l’Elisi ja no hi haurà una patum que representi la grandeur. Però què hi haurà?

Hi ha tantes lògiques de vot com individus, però hi ha algunes preguntes recurrents. Si la qüestió fos quin candidat resulta més recomanable per fer les reformes que majoritàriament es consideren ineludibles, la resposta més raonable seria Sarkozy per aquells que desitgen una reforma liberal, una Thatcher. Però a França es vota amb por als efectes de la mundialització i a perdre els drets adquirits. Sobretot Bayrou i, potser, Royal poden ser capaços d’introduir les reformes amb suavitat.

La por també és al centre dels que es formulen la pregunta del paper de la immigració i la capacitat d’integració d’una societat que té clar que el seu ascensor social no funciona prou bé. Molts ciutadans, no només d’extrema dreta, tenen por dels immigrants. I els joves francesos de la banlieu – francesos i no negres, com diu Touram – tenen por del menyspreu i la mà dura anunciada per Sarkozy. Si guanya l’exministre de l’Interior, els barris desfavorits cremaran en una revolta.

El vot estratègic sembla Bayrou. És la primera opció de pocs, però la segona opció de molts i és l’únic que pot guanyar Nicolas Sarkozy. Els francesos ens explicaran avui si voten en clau de segona volta o de primera i si tenen més por o més voluntat de reforma.