Sóc un home gran, de jovenet immigrant de l’Anoia a Barcelona. Per raons de feina fa quaranta anys sóc veí de Sant Adrià de Besòs, amb fills i néts que viuen a la regió metropolitana de Barcelona. Tots parlem català normalment, alternant amb el castellà quan les circumstàncies laborals o de relació amistosa ho requereixen.

A la meva població, de majoria castellanoparlant de comprensió totalment bilingüe, sempre parlo català, però no tinc inconvenient de canviar esporàdicament si veig que algú no entén algun del girs de la conversa. Mai, mai no he tingut problemes ni polèmiques per raons de llengua, ni en l’àmbit laboral ni en l’àmbit administratiu com a càrrec electe local, durant vint – i – cinc anys.

Jordi Pujol, un dels meus referents en sociologia política, sempre ha dit que el valor més gran de Catalunya és el valor de la convivència, extrem aquest que els seus successors, Maragall i Montilla, opino que han fet seu. Mentre els catalans, parlant català i castellà, mantinguem la convivència, Catalunya podrà menysprear i ignorar les mentides manipuladores del residual franquisme que encara queda a la capital de l’Estat.

A Catalunya se sol associar Salamanca amb franquisme. Per això, em sembla que és important que es conegui la història de José Rico. Aquest és el nom d’un caporal, natural del poble de Villarino de los Aires (Salamanca), que a Ceuta, amb tan sols 21 anys, i juntament amb altres companys del seu regiment, va planejar matar el general Franco, el 19 de juliol de 1936, i així defensar la República. El 17 d’abril de 1937, després d’haver estat traït i d’haver patit tortures durant mesos, el van afusellar.

Coincidint amb el setantè aniversari de la seva mort, al poble de Monteras, a pocs quilòmetres de Villarino, es descobrirà una làpida en memòria seva a la casa on va viure la major part de la seva curta vida. Durant la cerimònia, que organitza l’associació Salamanca Memoria y Justicia i que presidirà l’alcalde del poble, es tocarà El cant dels ocells, popularitzat per Pau Casals.

A Salamanca també hi va haver defensors de la República que varen pagar la seva fidelitat amb la vida, i avui dia a Salamanca encara hi ha qui els recorda amb orgull.

Fins i tot la premsa local de Salamanca, que sol expressar actituds més aviat de dretes, s’ha fet ressò aquests dies de la commemoració de l’aniversari de la mort de José Rico.

Sovint sentim parlar de la “catalanofòbia”. Em sembla inexacte. L’expressió correcta seria “xenofòbia anticatalana”. Cal que quedi clar que no és un fenomen particular exclusiu dels catalans, que ja és sabut, som molt antipàtics, sinó que es tracta de la versió espanyola d’una patologia social de caràcter global, que té molt a veure amb el feixisme: la xenofòbia, una de les manifestacions extremes de la qual pot ser un fenomen tan greu com l’antisemitisme. El que sí que és un particularisme molt espanyol és el fet que aquesta xenofòbia, que en la majoria de països és patrimoni de hooligans i marginals, i és combatuda pels poders públics, a Espanya, en canvi, la veiem tot sovint en boca de personatges públics o de polítics.

A l’edició del dotze d’abril de l’AVUI es confon dos col·legis professionals, el d’Administradors de Finques i el d’Agents de la Propietat Immobiliària, també conegut amb les sigles API. Tot i que tots dos treballen en camps confluents – l’habitatge – les seves funcions són diferents.

La informació a què fa referència la notícia – la proposta d’incentivar l’ocupació de pisos buits en lloc de l’expropiació o l’ocupació temporal com pretén el projecte de llei del dret a l’habitatge a Catalunya, en tràmit parlamentari – és una iniciativa del Consell de Col·legis d’Administradors de Finques de Catalunya.

En referència a l’article d’Alfred Bosch publicat el 13 d’abril, amb el títol AVE Madrid, Defunció ferroviària (AVUI, 13 d’abril), Renfe vol aclarir que AVE no és un acrònim d’Alta Velocitat Espanyola. El producte AVE és una marca registrada com a tal al registre de patents i marques i no té cap significat específic.

D’altra banda, Renfe vol significar que els trens AVE presten servei a Lleida des de 2003 i a Tarragona, des de desembre de 2006. Una vegada la línia d’alta velocitat arribi a Barcelona, els trens AVE no només connectaran Catalunya amb Aragó i Madrid sinó que també oferiran una comunicació directa amb ciutats com Màlaga o Sevilla. A més, les noves infraestructures permetran millorar notablement l’oferta de serveis amb el nord peninsular.

Pel que fa el Corredor del Mediterrani, Renfe presta una atenció preferent a aquesta línia, com demostra l’increment de freqüències implantades el passat mes de març. D’aquesta manera, catorze trens Euromed enllacen diàriament Barcelona i València, i setze els dilluns i dijous. A més, en el moment que entrin en funcionament les noves infraestructures previstes, Renfe posarà en servei en aquest corredor trens d’última generació.

FE D’ERRADES: Per un error, a l’article de Teresa Pàmies publicat en l’edició d’ahir (16 d’abril), amb el títol Honrar el pare, deia: “Mercedes Plana el reconegué com a fill davant de notari” , quan hi hauria hagut de dir: “Mercedes Plana el va parir l’any 1943 a casa dels seus pares i Helios Gómez el reconegué com a fill davant de notari”.