Si unes eleccions presidencials mai no havien aixecat tant d’interès a França com les que tindran lloc diumenge que ve, potser és per simple exasperació: feia molt de temps que no hi havia tants problemes pendents per solucionar. Els 12 anys de mandat de Jacques Chirac han estat marcats per una certa resistència al canvi, acompanyada d’un fort sentiment de nostàlgia pels Trenta Gloriosos, les tres dècades de bonança econòmica que van acabar de cop al final dels 70.

Chirac deixarà França tal com la va trobar, o pitjor. El mite republicà de la igualtat s’erosiona a ritme accelerat. De cop, els ciutadans no veuen cap sortida de futur, paralitzats per una mundialització especialment temuda. L’ascensor social, que servia perquè una generació escalés la jerarquia per assolir un destí millor que el dels seus pares, ha deixat de funcionar.

El sentiment de frustració sembla general i s’ha fet visible amb alguns episodis traumàtics, com la crisi de les banlieues del 2005 i la revolta estudiantil del 2006, generada per un contracte juvenil que pretenia imposar un període de prova de dos anys i que els joves van considerar una institucionalització de la precarietat. Els actors i els mètodes de les dues revoltes eren diferents, però l’objectiu semblava el mateix: que la societat els tingués en compte. No obstant això, el desencís era similar: protestaven perquè el sistema els deixava de banda, però no oferien cap alternativa per canviar – lo. Res a veure amb l’idealisme del Maig del 68, quan tot encara semblava possible.

A mesura que les desigualtats es propaguen, els dubtes sobre la vigència de l’intocable model social francès comencen a augmentar. ¿No ha quedat obsolet un model creat els anys 40, quan l’estructura social tenia una silueta diferent? “El model francès no s’ha mort, però calen grans esforços perquè pugui sobreviure”, explica el sociòleg Louis Chauvel, professor a l’Institut d’Estudis Polítics de París. “França és un país molt polititzat, on tots els grups socials exigeixen participar en les decisions. Per tant, reformar aquest model és molt més difícil que en altres països”.

França sembla aferrar – se al passat, convençuda que algun dia retrobarà per art de màgia els equilibris socials d’aleshores, quan l’atur era ínfim i els contractes de feina eren indefinits. “El problema no és que el model no sigui bo, sinó que les dificultats d’integració no afecten només els immigrants, els aturats i els no diplomats, sinó el 50% de la població”, afirma Chauvel.

Una altra imatge descriu les noves formes de discriminació: un sostre de vidre que impedeix que alguns ciutadans accedeixin a les posicions de poder, reservades a homes blancs a la cinquantena. Es tracta d’un subtil generador de desigualtats, que abans es feia servir per descriure la discriminació laboral de la dona, però que avui s’estén a un espectre més gran. Si al model francès no hi ha discriminació oficialment possible, l’estadística demostra que la pràctica acaba sent més prosaica. Mentre els joves amb pares francesos es veuen afectats per un atur del 15%, els fills d’immigrants algerians arriben al 29%. Potser no és del tot estrany quan sis de cada deu ciutadans creuen que el nombre d’estrangers és massa elevat.

La realitat dels ciutadans sorgits de la immigració posa en dubte el model d’integració. El 8% de la població francesa – uns 5 milions – són immigrants. Els francesos de primera o segona generació són gairebé 9 milions més. Queda clar que a França ha predominat la imposició del model cultural del país d’acollida, sense interacció amb el de l’estranger. Això no vol dir que les possibilitats de sortir – se’n no existeixin, però demanen alterar la identitat anterior. Nicolas Sarkozy reforça aquesta idea. “Sou francesos perquè ho heu volgut”, deia fa pocs dies a un grup de nous francesos naturalitzats.

L’any 1995, Chirac va ser un dels primers a diagnosticar la “fractura social” que amenaçava de dinamitar “la unitat nacional”. Dotze anys més tard no es pot dir que hi hagi trobat cap solució: ha deixat que la situació fermentés fins a arribar al punt actual, marcat per un sentiment de violència permanent.