Mai no m’han agradat gaire les manifestacions multitudinàries. Preferesc les trobades de grups reduïts, visualment controlables, que no fan la impressió de vessament col·lectiu. Entre les masses, tinc tendència a sentir – me perduda, con si m’hagués tornat una formiga en un món tot de formigues idèntiques. La sensació no és agradable. Fa pocs dies, es va produir una d’aquestes trobades multitudinàries a la ciutat belga de Sint – Niklaas. Es tractava d’un casament multitudinari, un petó i una abraçada col·lectius. Molts cossos de persones desconegudes o massa conegudes que es troben enmig del carrer per demostrar que la humanitat s’estima. Afortunadament jo no hi era. Em sap greu, però aquestes manifestacions em costen de creure. Em sonen a gran representació teatral. Com aquelles que fèiem a l’institut quan necessitàvem diners per organitzar el viatge d’estudis, i tothom s’estimava de cor, encara que molts no es poguessin veure.

Des que es va posar de moda l’anunci de l’home que regala abraçades, tothom s’abraça i es besa pel carrer. La veritat és que resulta incòmode. No sé si és un retorn a l’època hippy, quan es proclamava l’amor universal, encara que les abraçades que avui estan de moda no deixen de tenir un punt de castedat, perquè només hi dominen les ganes de trobar la calidesa humana. Una història atractiva, tot i que difícil de vendre.

Milers de persones van reunir – se en el casament multitudinari, celebrat el Dia Internacional contra el Racisme. L’acte va constituir – se com a homenatge al primer regidor negre de Flandes, encarregat de celebrar les bodes civils. Un total de 626 parelles s’hi van apuntar. Hem d’aclarir que es tractava d’un casament simbòlic. Vol dir que no era un casament de veritat, cosa que, sincerament, s’agraeix. No puc imaginar – me una festa de tantes parelles prometent – se de veritat amor etern, ens hauria angoixat una mica tanta felicitat.