frança és a punt d’elegir president. Guanyi qui guanyi, però, no s’intueixen pas grans canvis, a jutjar pel to que ha adquirit la campanya electoral. Sorprèn el fet que, després de la singular revolta de les banlieues el novembre del 2005, la presidenciable socialista, Ségolène Royal, hagi anunciat fins a cent promeses socials que deixen molt a desitjar, especialment pel que fa al poc nivell de concreció i detall. Des de SOS Racisme, a París, admeten que “caldria que Ségolène precisés el seu programa molt més”, sobretot davant la necessitat de reformular l’actual model de gestió migratòria, que ja ha demostrat prou la seva ineficàcia a l’hora de pal·liar la creixent conflictivitat resultant de l’exclusió social als afores de les ciutats franceses.

De fet, a Europa ja hi ha un debat important a propòsit de la gestió de la diversitat cultural. Diversos països estan revisant les seves polítiques de gestió i treballant en fórmules alternatives per facilitar l’adaptació dels immigrants en les societats d’acollida. L’arribada de nous immigrants procedents de terres de majoria musulmana els ha obligat a replantejar com gestionar aquesta nova ciutadania de valors, costums i tradicions diferents. Ara com ara, ja són tres els models que han fet aigües a Europa: l’holandès, l’anglosaxó (de característiques semblants al model holandès) i el francès. Tots tres han fracassat perquè la democràcia liberal ha suspès l’assignatura del reconeixement del pluralisme.

Holanda va intentar portar el somni de la multiculturalitat a la pràctica. Però, en no adquirir cap compromís mutu entre elles, les diferents comunitats feien molt difícil el diàleg, i acabaven vivint les unes al marge de les altres, autoexcloent – se, fent impossible la convivència. Aquest és el gran “drama multicultural” de què va parlar el publicista Paul Scheffer en un article escrit a principis d’aquest mil·lenni, que va reobrir el debat sobre el model multicultural a Holanda. Scheffer es queixava que el multiculturalisme havia acabat esdevenint una forma de segregacionisme, “que afavoria la concentració de comunitats d’immigrants pobres en habitatges degradats, amb un coneixement baix de la llengua holandesa i una economia precària”, tal com recull un estudi de Gemma Aubarell i Xavier Aragall.

La presa de consciència del “drama” multicultural va alimentar els nous discursos de l’extrema dreta, que en el cas holandès va tenir com a exponent Pim Fortuyn, líder del Leftbaar Nederland (Holanda habitable). Hostil amb la immigració islamista i extraeuropea, va aconseguir el 40% dels vots de Rotterdam en les eleccions locals del 2002 i va desplaçar el Partit Laborista (PvdA) de l’alcaldia, per primer cop d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Només dos mesos després, Fortuyn era assassinat per un holandès d’esquerres.

El novembre del 2004, va tenir lloc un segon assassinat: un jove islamista d’origen marroquí posava fi a la vida del cineasta Theo van Gogh, pels seus insults a la comunitat musulmana. Del cas holandès, però, no deixa de sorprendre el fet que, com a potència colonial del país islàmic més gran del món, Indonèsia, no en van aprendre absolutament res. Al contrari, “encara els va agafar per sorpresa la irrupció massiva de la religió islàmica que practicava la immigració turca i d’altres Estats àrabs”, explica l’historiador holandès Willem Frijhoff. Després dels assassinats de Fortuyn i Van Gogh, Holanda va optar per la via de la integració.

Segons Frijhoff, aquest model implica “demanar als immigrants que renunciïn a la seva pròpia cultura per adaptar – se als valors i les normes de la societat que els acull”. És el cas del model aplicat a França, anomenat també assimilacionista, segons el qual la immigració – procedent, eminentment, de les antigues colònies – només expressa la seva diferència en l’entorn privat. Precisament, ha estat aquesta població immigrada assimilada que s’ha rebel·lat contra un sistema social i econòmic que l’exclou i la sumeix en la marginació.

Per Xavier Aragall, la solució als problemes d’exclusió social rau a “garantir l’accés al món professional” de les primeres i següents generacions d’immigrants. Aragall posa l’èmfasi en la necessitat de fomentar el codesenvolupament del país d’origen, una qüestió de la qual Ségolène Royal ha parlat a bastament. Encara més, Frijhoff proposa un nou terme que promet ser la fórmula del futur a Europa: participació. Així, la societat d’acollida hauria de reconèixer que cada comunitat immigrant té el dret a conservar la seva cultura originària, sempre que participi plenament de la vida social.