L’abril del 2006, l’actual candidat presidencial de la dreta francesa, Nicolas Sarkozy, va causar una petita revolució en l’opinió pública en pronunciar la frase “França, estima – la o marxa”. Reciclant un vell eslògan del Front Nacional de Le Pen, el fins ara ministre d’Interior pretenia combatre els problemes d’integració dels immigrants oferint una sortida fàcil. Un any més tard, ja en plena campanya electoral, les declaracions de Sarkozy no semblen una simple relliscada.

La identitat francesa és sistemàticament vinculada a la problemàtica de la immigració il·legal, potser per oposició, i ja ha estat convertida pels candidats majoritaris en un dels temes principals d’aquesta campanya. El mateix Sarkozy va ser l’encarregat d’introduir el tema en el debat a través de la proposta de crear “un ministeri de la immigració i la identitat nacional” si arriba a l’Elisi, com va anunciar a mitjans de març. Una mesura polèmica que ha despertat reaccions contràries en el seu propi camp: el primer ministre Dominique de Villepin i la líder centrista Simone Veil, que avui presideix els comitès de suport a Sarkozy, han manifestat reticències sobre aquesta proposta.

No obstant, Sarkozy ha persistit aquesta setmana en la idea, erigint – se com a portaveu de “la França exasperada per la constestació de la identitat nacional i per una immigració no controlada”, com va sostenir dilluns passat en roda de premsa a París. La proposta ha aixecat polseguera entre els candidats per l’amalgama entre immigració i identitat, però ha rebut el plàcet dels ciutadans. Segons un sondeig, el 55% dels francesos aprova que es creï aquesta cartera en un futur executiu, mentre que el 65% dels enquestats aproven els propòsits de Sarkozy sobre la immigració a França.

Conscient dels bons resultats, el candidat va dir dilluns que restringirà les condicions per accedir a la nacionalitat francesa si guanya les eleccions i no permetrà que els immigrants “s’instal·lin a França si no donen prova d’escriure i parlar el francès”. “Al cor de la identitat francesa, hi ha la llengua francesa. El francès és un ciment, una forma de pensar, una forma de resistència a la uniformitat del món”, va sostenir.

El sobtat gir patriòtic de la campanya ha obligat la seva adversària, la socialista Ségolène Royal, a treure l’artilleria pesant. Royal ha agafat el costum de comparar – se en públic amb Joana d’Arc, figura que durant el segle XX va acabar esdevenint un emblema de la dreta.

Però la presidenciable no es queda aquí. Per Royal, “tots els francesos haurien de tenir una bandera a casa seva” i penjar – la del balcó el 14 de juliol. La proposta sobta en un país on la bandera tricolor se sol vincular al conservadorisme més xovinista, si bé a l’origen va ser el principal símbol de la Revolució de 1789. Royal també ha fet una reivindicació de La marsellesa, l’himne nacional, amb el qual finalitza ara tots els seus mítings.

Més que parlar des del fons del cor, Royal sembla ben assessorada. Les anteriors campanyes demostren que cap líder polític ha estat escollit president sense demostrar permanentment la seva vinculació a la pàtria. El seu admirat Mitterrand també ho va fer abans de guanyar les eleccions de 1981. En el cas de Royal, es diu que la seva inesperada inclinació patriòtica es fruit de la influència del veterà Jean – Pierre Chevènement, que l’assessora en la recta final de la campanya. “M’estimo França. M’estimo la seva història plena de soroll i de furor, però també de moments dolços i radiants. M’estimo la seva llengua i els seus paisatges”, ha afegit Royal al llibre Maintenant, on resumeix el seu programa.

“El rol d’un candidat presidencial és parlar de França, de la seva identitat, reivindicar els valors que la constitueixen”, declara a l’AVUI el primer secretari socialista, François Hollande. “Podem estar orgullosos de ser francesos, sense que això signifiqui que tenim la mateixa concepció de França que Sarkozy. Nosaltres la volem oberta, solidària, generosa, portadora de valors universals, europea i internacionalista”. Tot i així, l’esquerra antiliberal s’ha mostrat estupefacta per l’apropiació dels socialistes d’aquests símbols nacionals, tement que la remuntada de l’esperit nacional pugui beneficiar els extrems. Le Pen, que sempre n’ha fet gala, es frega les mans. “Els electors sempre preferiran l’original a la còpia”, ha dit.