Passo ara a reflexionar sobre un tema que, segons les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques i d’altres instituts d’opinió, ocupa un lloc preeminent pel que fa a les preocupacions dels nostres ciutadans. La immigració. Afirma Vicens Vives a Notícia de Catalunya que, contràriament a allò que alguns suposen, la Marca no és una fortalesa muntanyosa. És un passadís defensat per muntanyes a l’entrada i a la sortida, cosa ben diferent. Un passadís geohistòric és un lloc de pas entre dos mons geogràfics i culturals diversos. Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona porció del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge.

En tot cas és cert que quan Vicens Vives escrivia això l’any 1954 coneixia els seculars moviments de població al llarg del corredor mediterrani i en els dos sentits. Tenia present, certament, la migració interior que amb origen fonamentalment a Múrcia i Andalusia havia estat atreta a Catalunya, i que se simbolitza històricament amb les dates de les dues exposicions universals. Es començava a entreveure el formidable flux de persones que des d’altres parts d’Espanya arribaria a Catalunya fins a mitjan anys setanta. Però l’historiador no podia imaginar els moviments de població estrangera que afectarien Catalunya i tot Espanya durant els anys noranta i primera dècada del dos mil.

Va ser llavors que es va encunyar l’expressió segons la qual és català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser. Expressió que, divulgada per Jordi Pujol, inicialment es limitava a l’afirmació que català era la persona que treballava i vivia a Catalunya. Les crítiques del progressisme van fer que es considerés necessària la referència a la voluntat de ser, és a dir, al desig d’identificar – se amb Catalunya. Aquesta observació resulta curiosa quaranta anys després. Ara, quan s’exigeix de l’immigrant estranger la necessitat d’expressar la seva voluntat de ser a través del compliment dels seus deures amb la comunitat d’acollida, el mateix progressisme torna a irrompre en el debat però en sentit contrari. El simple fet d’estar entre nosaltres, fins i tot sense papers, és ja, per als babaus, condició per a la ciutadania catalana o espanyola.

Avui, el fenomen, contemplat des de Catalunya, presenta algunes peculiaritats tant quantitatives com qualitatives. Des del punt de vista quantitatiu, cal tenir en compte que segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística referits al padró de gener del 2005, Catalunya tenia llavors l’11’4% dels estrangers del conjunt de l’Estat, cosa que suposava un 15’4% sobre una població de 7 milions d’habitants. Des d’un punt de vista qualitatiu, cal assenyalar en primer lloc que el percentatge d’immigrants procedents de països del Magrib, tot i que es va reduint gradualment per l’augment de la immigració iberoamericana, és molt superior al d’altres comunitats autònomes. Cosa que té conseqüències de caràcter general però també en àmbits específics, com és el cas de l’educació.

D’altra banda, a Catalunya, com també al conjunt espanyol, aspirem legítimament que els immigrants residents al nostre territori s’integrin també a la nostra societat, que es caracteritza per una llengua, per una cultura i per unes institucions de dret públic i privat pròpies. I això no és fàcil. Sobretot quan no es disposa de les competències i els instruments normatius necessaris. Per això es va apostar per aquestes competències i instruments durant la negociació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Crec haver manifestat la meva convicció en la igual dignitat de tots els éssers humans, sigui quin sigui el seu origen, raça, cultura o religió. En conseqüència, la nostra primera preocupació sobre la immigració apareix en veure les dramàtiques arribades de pasteres o cayucos o el seu naufragi.