Les entitats que fa tres mesos que es fan càrrec dels 24 subsaharians que malviuen a Santa Coloma de Gramenet van alertar ahir de la situació de desemparament que pateixen. Els nouvinguts es troben acollits en tres parròquies de la ciutat i en una casa ocupada, la Fabriketa. Van arribar fa un any de les Canàries amb pastera i posteriorment van ser enviats pel govern espanyol a Catalunya. Papers per a Tothom, la Casa de la Pau i la Solidaritat, Santa Coloma Solidària, tres parròquies i onze entitats més de Santa Coloma van llegir ahir un manifest a la parròquia de Sant Miquel, on dormen quatre senegalesos, per demanar a l’Ajuntament de la ciutat que es postuli com a mediador entre la delegació del govern espanyol i la Generalitat per regularitzar la situació dels 24 subsaharians.

També van demanar al consistori que tuteli pisos per poder acollir aquestes persones temporalment i que se’ls faciliti un empadronament o algun tipus de document oficial que certifiqui que viuen a Santa Coloma i faci que puguin tenir accés als centres d’assistència primària de la ciutat. Fins ara, les parròquies els han proporcionat un document que els acredita com a residents al temple, per si tenen algun problema amb la policia. Papers per a Tothom va protestar perquè Santa Coloma no disposa de cap servei social per a les persones sense sostre, unes instal·lacions que pel nombre d’habitants hauria de tenir.

Uns quants senegalesos van seguir la lectura del manifest. La situació d’extrema pobresa en què van arribar de les Canàries clama el cel: l’Ajuntament els proporciona menjar a través del Banc d’Aliments, targetes de transport públic i servei de bugaderia.

Se’ls escoltava Mamadou Baldés, de 25 anys. Al Senegal era mecànic però passava gana, explica barrejant el francès amb un castellà pobre. De camí cap a les Canàries va perdre el passaport. Quan es va posar en contacte amb la família la situació encara es va complicar més, perquè la mare, preocupada, va enviar cap aquí dos germans que van morir en el viatge en pastera. Desolat, va demanar consol a la mare, que li va respondre: “C’est la vie”. Però en Mamadou i els seus companys no han perdut l’esperança.