Agafada de la mà de les seves dues filletes, Marina, una equatoriana de 30 anys, torna en fer – se fosc al pis on viuen des de fa un mes. Es tracta de la vivenda que la Creu Roja té a València per a les que es poden considerar víctimes en majúscules. Dones maltractades per la seva parella, en situació irregular, amb fills a càrrec seu i pràcticament sense recursos econòmics.

Marina està molt trista. Amb un dèbil fil de veu lamenta que el pare de les seves filles s’hagi casat amb una altra dona a l’Equador. Aquest home, a qui Marina troba a faltar, la va estar agredint durant més de tres anys. Per una qüestió de vida o mort, el va acabar denunciant, però en complir sis mesos a la presó el va acceptar a casa un altre cop. Els maltractaments es van repetir, i finalment va ser expulsat al seu país d’origen. Ara Marina assegura que el tornaria a perdonar. “Per les nenes i perquè estic tota sola”, admet encongint les espatlles.

Mela, una romanesa de 32 anys víctima de violència domèstica, que també va haver de recórrer a l’ajuda de la Creu Roja, ja fa temps que va deixar de pensar com Marina i pagaria perquè expulsessin definitivament el seu agressor a Romania. “Sempre havia tingut por d’estar sola, però ara m’encanta. Així no m’agredeix ningú”, afirma.

Mela ha sentit el terror a la seva carn, i ara, després d’un any tractant – se amb la psicòloga de la Creu Roja i malgrat que les amenaces continuen, admet que està molt millor. “Tinc de vegades atacs de pànic, malsons en què la policia arriba massa tard, ploro molt”. Però afegeix: “He après a tractar la por, perquè, encara que el perill no el puc apartar, m’ha de trobar forta si vull sobreviure”.

Mela va denunciar el seu agressor per primer cop fa quatre anys, quatre mesos després d’haver arribat a València i després de tenir – hi un fill. Fins al moment no pensava que fos una dona maltractada per sofrir empentes, agressions sexuals i insults a la nit, quan tornava borratxo a casa. Fins i tot els atacs de gelosia creia que eren signes d’amor. “Jo encara el volia, malgrat que em fes vergonya reconèixer – ho. Em sentia culpable i pensava que, si actuava d’una altra manera, ell canviaria. Però res no canviava”, explica.

A la primera denúncia, per la qual es va dictar contra ell una ordre d’allunyament, n’hi van seguir cinc més. Se saltava l’ordre, li pegava violentament, li enviava missatges amenaçadors i intentava entrar a la casa. Mela estava “estabornida per la por” i va arribar a perdre deu quilos. “Tenia por fins i tot de somriure pel carrer, no fos cas que estigués seguint – me i s’enutgés”.

Ara suposa que el pare del seu fill és a la presó pels 10 mesos a què ha estat condemnat. Fa un mes i mig va rebre un missatge de mòbil seu en què li deia: “D’acord, si vols que me’n vagi, me n’aniré”. Però Mela sap que, després dels missatges carinyosos, arriben els amenaçadors.

Tracta de distreure’s llegint, fent manualitats i escrivint. Al cap sempre hi té les cançons de Bebe sobre dones maltractades, que assegura que l’han ajudat molt. “Em poso les sabates de taló alt, trepitjo amb força el terra i surto al carrer amb les seves lletres al cap”. Ara afirma rotundament que no tornarà a estar mai amb un home que la humiliï.

Tatiana és una altra de les 31 immigrants que en els últims deu anys han viscut al pis de la Creu Roja, per on han passat també 21 menors, fills d’aquestes dones. S’hi va instal·lar després de denunciar el seu home – amb qui va arribar d’Ucraïna als 21 anys – per dos anys d’agressions. “Sentia que feia alguna cosa malament i volia ser una dona millor. La meva autoestima estava per terra i ell em controlava”.

Gràcies a l’ajuda de la psicòloga, la treballadora social i la resta de l’equip de la Creu Roja d’aquesta vivenda tutelada, Tatiana va començar a fer plans de futur. “Elles t’ajuden molt, però hi has de posar de la teva part per no caure en la depressió”, explica.

La convivència al pis de la Creu Roja amb una altra dona ucraïnesa i una marroquina, també amb fills com ella, era “difícil, però possible perquè totes hi posàvem de la nostra part”. Compartien receptes de cuina i espais comuns, i feien un esforç per comunicar – se. Dos anys després d’aquell pas, Tatiana ha començat de nou en un poble d’Alacant. Treballa, viu amb la seva nova parella i espera una nena. Celebra viure sense vergonya i, sobretot, sense por, que és, al cap i a la fi, la salvació de totes elles: viure sense por a l’altre i sense por a quedar – se soles.