Jordi Alcover

“Escolta: jo sóc senegalès, com vols que dormi pel carrer!”, exclama l’Ibrahima Top. Té 33 anys, dos fills, i al seu país feia de mecànic i taxista. “He vingut a Europa a treballar. Només vull treballar i guanyar – me la vida”, explica. No parla català, parla un castellà molt pobre i, sovint, l’ha de barrejar amb el francès, perquè no troba les paraules. És un dels 24 subsaharians sense papers que viuen des de fa dos mesos a Santa Coloma de Gramenet. Forma part d’un dels grups d’immigrants procedents de les Canàries que el govern espanyol va enviar a Catalunya l’any passat. Els acullen a les parròquies de Sant Miquel, Sant Josep Oriol i Santa Maria. També a la Fabriketa. És el cas de l’Ibrahima, que viu juntament amb cinc companys en aquesta casa ocupada.

Obre la porta una okupa. Demanem per ells i ens fan passar. Mentre esperem que surtin, sentim discutir el grup d’okupes sobre el proper concert que volen organitzar. Ens reben tres subsaharians, entre ells l’Ibrahima. Precisament, ens reunim a la sala de concerts de la Fabriketa. “Nosaltres treballem per menjar. Busquem ferralla entre les deixalles”. Es lleven a les vuit de matí i tornen a “casa” cap a les vuit del vespre. “Quan tornem, ens obren la porta; els blancs són els qui tenen la clau”, ironitza el senegalès.

La Casa de la Pau i la Solidaritat, l’entitat Santa Coloma Imatge Solidària, juntament amb les tres parròquies i algunes persones a títol individual s’han abocat a ajudar els joves mauritans i senegalesos que estan en situació irregular. Els han proporcionat matalassos, mantes, roba i altres ajudes per al dia a dia, com ara targetes de metro per anar a treballar. El vicari de la parròquia de Sant Josep Oriol, reticent a atendre la premsa, se sent espantat i desbordat “per aquest drama social”. L’Ajuntament de Santa Coloma també col·labora amb menjar del Banc dels Aliments de la ciutat. La tinent d’alcalde de Benestar i Solidaritat, Loli Gómez, reconeix que el tema els ha superat i des del consistori tenen la voluntat de demanar ajut a la Generalitat
 
Esperança contra les adversitats

Sis dies és el que van trigar amb la pastera per arribar a l’arxipèlag canari. No és fàcil preguntar – los sobre la seva experiència. Si se’ls demana pel viatge, els seus rostres es desdibuixen en evocar la tragèdia: “Molts, molts amics nostres van morir a la piragua!”, confessa desolat un altre dels subsaharians, en Papemarsenne. Per trencar el gel, l’Ibrahima bromeja dient que, com a mínim, no van haver de fer el viatge nedant.

La situació d’aquests immigrants és poc esperançadora. La seva irregularitat administrativa converteix l’estada a Santa Coloma en un carreró sense sortida, perquè no poden treballar. Admeten que, si tinguessin els papers, el primer que farien seria anar a buscar la seva família. De fet, aquest és el seu objectiu: la pobresa absoluta en què viuen immersos xoca amb la dignitat amb què afronten la realitat.

Mentre l’Ibrahima es queixa que amb dues hores de castellà a la setmana no en tenen prou, s’estira la vora dels pantalons per ocultar que no porta mitjons. Una de les entitats que els dóna acollida els ha proporcionat una professora de llengua. Confessa, també, que fa set dies que no s’han dutxat. Si els preguntem com se senten aquí contesten: “Els catalans sou bona gent”. I ho diuen amb un somriure una mica forçat.
 
Desallotjats per la Guàrdia Urbana

Van sortir de la costa africana amb una embarcació precària, van arribar a les Canàries i d’allà els van traslladar amb avió fins al Prat. Però les peripècies no es van acabar aquí: abans d’arribar a Santa Coloma, els 24 joves, d’origen maurità i senegalès, es van estar en una casa ocupada de Barcelona, però en van haver de fugir quan la Guàrdia Urbana la va desallotjar. Ara són colomencs, però el drama social de la immigració els converteix en una patata calenta encegada per l’esperança de retrobar – se alguna dia amb la família i viure “al Primer Món”.