Després d’una negociació llarga i enrevessada, aquesta setmana es constituirà el govern holandès de gran coalició, presidit pel democristià Jan Peter Balkenende, primer ministre des del 2001. Ha calgut el suport dels sis diputats del partit calvinista Unió Cristiana perquè els cristianodemòcrates (41 escons) i els socialdemòcrates (33 escons) arribin a la majoria absoluta. L’acord de govern és de centreesquerra, però amb els tocs de liberalisme que han caracteritzat la política econòmica dels darrers anys. Holanda ha sabut trampejar força bé el repte econòmic gràcies a un creixement sostingut del 2,6% de mitjana durant el període 1993 – 2003 i a una caiguda moderada fins al 2006. No li ha anat tan bé en el terreny social i polític. Els assassinats del populista Pim Fortuyn el 2002 – “ja no hi cabem” va ser el seu eslògan preferit, referint – se a una immigració que supera el 10% d’una població de 16 milions – i del cineasta Theo van Gogh el 2004 per islamistes radicals han fet aflorar la crisi del model multicultural neerlandès d’integració. A la sensació de vulnerabilitat interior desvelada per aquesta crisi s’hi afegeix la d’una vulnerabilitat exterior per la pèrdua d’importància relativa del país en el si d’una UE de 27 Estats. Això explicaria el contundent 61,6% del no al referèndum del Tractat constitucional del 2005.

La coalició de Balkenende haurà de gestionar la doble vulnerabilitat. Segons l’acord de govern, opta pel coratge en el pla interior – regularitzarà uns 30.000 immigrants – i la prudència en l’europeu: revisar el Tractat buscant un repartiment millor de competències amb la UE i que sigui el Consell d’Estat qui digui si el nou Tractat s’ha de sotmetre a referèndum.