Present en l’agenda de líders polítics i econòmics des de fa més de mig segle, el principal repte del nord d’Àfrica per a l’any que acaba de començar és avançar cap a la integració econòmica. La bona predisposició aparent contrasta amb les desavinences entre els Estats implicats (el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia i Mauritània), fet que no fa res més que llastar l’edificació de la Unió del Magrib Àrab (UMA). Si bé el Fons Monetari Internacional (FMI) no cessa de pressionar per a l’acostament, el fet és que el comerç entre Tunísia, Algèria i el Marroc suposa menys del 2% del total d’intercanvis d’aquests països, molt lluny del potencial d’un mercat de més de 75 milions de consumidors.

Hi ha dues cites importants que tindran lloc durant els pròxims mesos i que deixen la porta oberta a l’esperança per a aquest any. D’una banda, el 17 de febrer està previst que se celebri a Rabat la primera assemblea de la Unió de Patronals Magribines (UPM), l’objectiu de la qual és oblidar les querelles entre països i aportar un nou impuls per a la integració de mercats, que consolidi els fluxos comercials. Per altra banda, al març es farà a Tunísia el congrés constitutiu del Banc Magribí d’Inversió i de Comerç Exterior (BMICE), ens financer que neix amb la vocació d’incentivar i consolidar un millor entorn per a la reunió regional, la inversió, la intensificació dels intercanvis i una circulació de mercaderies i capital més fluïda.

A més, en un any electoral com aquest, les autoritats marroquines continuaran el programa de reformes per liberalitzar i obrir encara més la seva economia, atreure la inversió estrangera i desenvolupar sectors que es consideren clau en l’estratègia de desenvolupament del regne alauita. Les infraestructures són una de les obsessions per a aquest 2007, en què destaquen obres com la finalització del projecte portuari Tànger – Med, que pretén ser una referència al Mediterrani i un pol de desenvolupament per al nord del país.

Malgrat la bona marxa de les reformes i de l’optimisme regnant, les previsions de creixement del 6% del PIB per a aquest 2007 es veuen seriosament compromeses per l’absència de pluja. L’economia marroquina encara és molt dependent del sector agropecuari, que representa gairebé un 30% del PIB, segons dades de l’Alt Comissionat del Pla, i que ocupa gairebé la meitat del total de la població activa del país.

També preocupa la dependència energètica davant una demanda que no para d’augmentar – el 2006 es va incrementar un 3,1% – i l’elevat valor del cru. Amb les divises dels emigrants, que suposen gairebé un 10% del PIB del país, i confirmada la importància del Marroc com a destí per a les deslocalitzacions de serveis d’empreses estrangeres, els sectors tèxtil, turístic i immobiliari s’intueixen clau aquest nou any.

Per altra banda, amb un ritme de creixement del 5,5% del PIB, l’any comença a Algèria de manera més que satisfactòria, almenys en el pla macroeconòmic – la crisi social és més que notable – , ja que es mantenen uns índexs elevats de desocupació i l’existència de grans disparitats econòmiques entre la població. Si la xacra terrorista és continguda i es manté l’estabilitat política, el 2007 pot ser un any clau per al definitiu enlairament del país. S’espera que els pròxims mesos es faci realitat, finalment, la desitjada entrada del país magribí a l’OMC, cosa que suposaria un important revulsiu. Tunísia ha passat de ser una economia “essencialment poc liberal” a “moderadament liberal”. El manteniment d’un ritme constant de creixement, l’estabilitat política malgrat les evidents mancances en matèria democràtica, la recuperació del sector tèxtil, un potent sector turístic, les facilitats per a la inversió estrangera i l’exportació de productes com l’oli d’oliva fan que el país mantingui intacte l’atractiu.

A Líbia, després de la normalització de les relacions amb Occident, s’espera que les autoritats continuïn la política d’obertura i de liberalització econòmica. Com passa a Algèria, s’ha fet una crida als inversors estrangers perquè s’estableixin al país, en un intent de pal·liar l’excessiva dependència dels dividends per hidrocarburs.