Marçal Sintes

L’altre dia, a Passarel·la Barcelona, vuit immigrants sense papers van desfilar amb roba d’Antonio Miró i una barcassa com a attrezzo (no em consta que hagi estat multat per contractar treballadors indocumentats ni que els immigrants o l’organització de la mostra hagin tingut problemes). Transitant pel mateix complicat viarany explorat per Oliviero Toscani i Benetton als anys noranta, Miró segresta un drama humà i l’exhibeix davant les càmeres per escandalitzar en benefici propi, tot al·legant, com els italians, que està fent costat solidàriament a una causa en la qual creu. A mi em sembla que l’ocurrència fa més mal que bé. En primer lloc, perquè es transmet la idea que, si et dius Antonio Miró i ets el botiguer i el dissenyador de roba preferit del progressisme elitista, tot t’està permès. Que les normes són una cosa relativa i fetes per a persones menys glamuroses i privilegiades. En segon lloc, i molt pitjor, perquè en convertir els immigrants en part de l’espectacle, el seu drama es transforma en una mercaderia mediàtica més. Els sense papers sobre la passarel·la – l’argument segons el qual així es denuncia el problema no se sosté: tothom està al cas del problema – converteixen en extremadament simple una qüestió molt complexa. Miró – a qui, per cert, el pujolisme també va mimar – liofilitza l’assumpte de la immigració i l’incorpora al raig d’entreteniment que llisca per la nostra retina sense interrupció i sense deixar rastre. En banalitzar – lo, li lleva transcendència i el desdramatitza: ens xiuxiueja que estiguem tranquils, perquè, en realitat, no és tan greu.

m.sintes@hotmail.com