Aquesta setmana el conseller de la vicepresidència, Josep – Lluís Carod – Rovira, ha presentat el programa del seu departament. De la compareixença al Parlament en destacaré una frase: “El català ha de deixar de ser la llengua del catalanisme per convertir – se en la llengua dels catalans”. Efectivament, el pitjor que li podria passar al català és convertir – se en una llengua política, o funcionarial, o de classe, o ètnica. Seria, llavors, una llengua “de part”, és a dir, d’uns quants, no de tots (ni que sigui potencialment). I si continua tenint un futur, val a dir que no gaire esplendorós, és precisament perquè no ha perdut la seva dimensió de llengua “nacional”, cosa que justament vol dir llengua “de tots”.

No la va perdre, quan, al segle XVII va ser assumida pels emigrants del Llenguadoc i altres regions d’Occitània que van triar l’espai català com a punt de destí i es van naturalitzar amb catalanització de cognoms inclosa; com tampoc no la va perdre els anys 60 del segle XX, quan una part dels emigrants arribats des d’Andalusia o Extremadura van poder fer cursets clandestins de català o van enviar els fills a escoles on el català s’obria camí contra la legislació franquista. Però fixem – nos una mica més en aquests dos exemples: les naturalitzacions del XVII s’expliquen perquè el paisatge humà, lingüístic i cultural que es troben els emigrants vinguts de França és un paisatge català. Déu n’hi do el que havia fet ja el procés de castellanització en les classes benestants i/o lletrades (Catalunya formava part de l’imperi dels Àustria hispànics, cada cop més castellanitzat), però que poc que el castellà havia arrelat encara en les classes populars. Pel que fa als anys 60 del segle XX, la llengua va ser assumida pels nouvinguts perquè formava part d’un projecte de futur: de la Catalunya dels seus fills. Un projecte, però, que era impulsat pel mateix moviment polític, social, cívic, cultural, econòmic i educatiu que va fer del català una llengua nacional 100 anys abans: el catalanisme. Sense aquest impuls – i Carod, com molts altres polítics i no polítics, hi ha participat directament des dels inicis de la seva trajectòria política – no hauria estat possible aconseguir – ho en plena dictadura culturicida. Com tampoc ho hi hauria hagut la normalització oficial a tots nivells, un cop recuperada la democràcia i l’autogovern, des del vessant de la cohesió social i, per tant, nacional.

Aquesta setmana, en paral·lel a la compareixença del vicepresident, el secretari d’ immigració, Oriol Amorós, també d’ERC, era desautoritzat per la presidència de la Generalitat per haver proposat un curset obligatori de llengua i cultura catalanes als immigrants. Se li ha dit que no pot ser ni obligatori ni només en català. La qüestió central, doncs, és una altra: el català no pot ser només la llengua del catalanisme, però sense el catalanisme no serà. Més enllà de les dificultats objectives (nova immigració) que no són noves, és el catalanisme – el catalanisme al govern, a l’oposició, a la societat civil – el que té més problemes que el català. dgonzalez@avui.cat