La constitució d’un grup parlamentari d’extrema dreta al Parlament Europeu sembla haver passat bastant desapercebuda, però no és de cap manera irrellevant. La vintena d’eurodiputats d’extrema dreta té procedències diverses i, de moment, cap més programa comú que el de guanyar respectabilitat pública i establir – se com una força política europea amb la qual els altres grups hauran de comptar. Els eurodiputats ultradretans tenen procedències heterogènies – Itàlia, Regne Unit, Bèlgica – , però la fracció més nombrosa és la francesa, amb 11 escons, i el nouvingut que ha fet possible formar un grup parlamentari propi és un diputat representant de Bulgària, l’últim Estat ingressat a la Unió Europea. Faltarà veure si els ultradretans europeus poden tirar endavant a l’Eurocambra el seu programa ultranacionalista, xenòfob i contrari a la immigració i la multiculturalitat d’Europa. Caldrà veure també si el nou grup parlamentari servirà d’alguna cosa a totes les formacions d’extrema dreta europees, que, malgrat la seva influència nacional, no tenen encara representació a nivell continental. És el cas, per exemple, dels nombrosos grups de l’extrema dreta alemanya, o dels ultranacionalistes flamencs, que ni tan sols s’acosten a la influència dels 11 eurodiputats francesos controlats per Jean – Marie Le Pen, futur candidat presidencial als comicis del seu país de l’abril. L’extrema dreta europea tot just està agafant forces, però al seu si hi ha una excepció notable: no hi ha cap grup espanyol. Aquesta singularitat al panorama europeu té els seus orígens en la relativa proximitat de la dictadura franquista i al fet que, a Espanya, el nucli dur d’una futura ultradreta parlamentària prefereix encara amagar – se sota l’aixopluc d’un gran partit pretesament “centrista” que els permeti preparar el terreny per sortir de l’armari polític.