#span style=“text – transform:uppercase”/span#etty Cobos ha viscut el segon Nadal més feliç de la seva vida. El més feliç va ser el del 2005, quan per primer cop va poder celebrar les festes amb els seus fills, que quan va abandonar el seu país per buscar feina va deixar a l’Equador a càrrec de la seva sogra. “Ara sí que he celebrat el Nadal, el Cap d’Any, el dia de Reis. Havien estat dies molt tristos”, recorda aquesta equatoriana de 30 anys, que va marxar de Guayaquil el 2000 en direcció a Barcelona per “buscar una vida més digna”.

Per a moltes dones emigrants, el preu de provar sort cap a Europa és haver de deixar els fills enrere. La Betty no va poder començar els tràmits de reagrupament dels seus fills fins al cap de tres anys, i de passar penúries com quatre mesos sense feina, o un mes a l’hospital després de treballar en una casa on assegura que l’explotaven. En el primer viatge a l’Equador, l’any 2003, va tenir problemes de papers i tampoc no va poder portar els seus fills a Barcelona. No va perdre la fe i ho va aconseguir a principis del 2005. “Si trobes una mica d’ajuda, com he tingut la sort de trobar jo, s’aconsegueix el que sembla impossible – diu – . Amb els meus fills he tornat a ser feliç”. Félix Joel, de 9 anys, i Gregorio Andrés, de 7, sembla que hagin viscut tota la vida a Barcelona. “Estan tan feliços i alegres que no penso en el passat. Ha valgut la pena”, conclou.