El rostre de les nostres ciutats es transforma. Hi predomina la barreja, el mestissatge, i la diversitat. Bones coses, si no serveixen per distorsionar els paisatges coneguts i les tradicions pròpies. Sempre he cregut que tot allò que ve de lluny pot enriquir – nos, quan ens aporta nous matisos, sense desvirtuar les característiques pròpies d’un espai i d’una gent. La immigració s’ha convertit en el gran fenomen del nostre segle. Pot arribar a ser també el nostre gran problema. Actualment, milers d’immigrants arriben a l’Estat espanyol cada dia. L’objectiu és sempre el mateix: aconseguir una vida millor, en un lloc millor.

Les ciutats són éssers vius. No podem entendre – les com a peces de museu, immutables. Experimenten una transformació constant. Actualment, un cinquanta – sis per cent de les botigues tradicionals són regentades per immigrants. Segons dades facilitades pel Primer anuari de la comunicació de l’immigrant a Espanya, setze mil immigrants tiren endavant els nostres petits comerços.

Cada any, els immigrants fan una despesa de trenta – cinc mil milions d’euros a l’Estat espanyol. Destinen els seus diners a la compra d’aliments, les telecomunicacions, les assegurances i les agències de viatges. Hi ha qui parla de consumidors emergents. L’altra cara de la moneda és que els immigrants es multipliquen i sorgeix la necessitat de nous serveis. Molts d’ells fan feines que la gent de la terra no voldria fer. D’una banda, doncs, necessitam els immigrants. De l’altra, quan els immigrants es legalitzen, tampoc no volen fer aquestes feines. Ens situam en una cursa boja de gent que arriba amb l’afany de sobreviure, a unes terres on aviat no hi haurà espai suficient per encabir – los amb un mínims de dignitat i de respecte. Es tracta d’una qüestió que només pot solucionar – se amb polítiques que vagin al moll de l’os: la contractació dels treballadors i el control de les fronteres.