l’any 2007 començarà amb l’ingrés a la Unió Europea (UE) de dos nous membres: Bulgària i Romania. L’ampliació, com tota l’obertura a l’Est de la Unió, està motivada en primer lloc per raons polítiques d’estabilitat continental i tothom sap que, a curt termini, resultarà econòmicament costosa i políticament complicada. Més, molt més, el segon fenomen que el primer.

En realitat, dir que aquestes adhesions plantejaran un problema econòmic transitori és una banalitat. Perquè, si bé el Producte Interior Brut (PIB) dels nous figurarà a la cua de l’escalafó econòmic, les generoses subvencions que rebran per anar – se aproximant al nivell mitjà comunitari no sortirà de nous impostos, sinó d’una redistribució dels actuals fons d’ajuda regional de la UE. Els rics occidentals rebran menys i els nous més, però ningú pagarà molt més.
 
Els beneficis de l’ampliació

Les deficiències dels nous membres són – tot i que en grau superior – les mateixes que patien els deu Estats ex – satèl·lits de l’URSS que van entrar a la UE el 2004, en la penúltima ampliació. Per a totes aquestes nacions d’economies dirigides, la pertinença a la UE té el doble avantatge de les importants ajudes a fons perdut i – potser més encara – l’obligació d’adoptar unes disciplines pressupostàries desconegudes en l’època de la dictadura comunista.

Però els beneficis immediats es van registrar també a la vella Unió. Així, en el bienni 2004 – 2006, els contribuents dels quinze Estats de la vella Unió van desemborsar anualment prop de 26 euros per cap per l’ampliació del pressupost comunitari, mentre que els ciutadans dels 10 nous Estats membres van aportar gairebé el doble: 58 euros anuals.

Sense perdre de vista que el fort retard patit pels nous membres els ha permès, gràcies a les ajudes comunitàries i a l’obertura del riquíssim gran mercat de la Unió, duplicar els percentatges de desenvolupament econòmic dels del vell nucli. És a dir, els nous han significat un gran mercat per als rics de la UE, un fenomen que no tardarà a repetir – se amb l’obertura, aquest any 2007, del mercat de 30.000.000 de nous consumidors.

I en el tan mal debatut – i pitjor argumentat – tema de la “pressió de l’atur” a causa de la immigració laboral de l’Est, les estadístiques també són concloents: l’ocupació es va incrementar l’any passat en un 1% en el conjunt de l’Europa dels Vint – i – cinc. Cosa que no vol dir, ni molt menys, que amb l’actual ampliació del 2007 de 30 milions de ciutadans (22 milions per part de Romania i 8 milions Bulgària) no sorgeixin problemes concrets en un sector i un altre d’algun dels països preferits per la migració laboral.
 
El canvi mental és el que costa més

Tota la història europea recull una confrontació constant entre les mentalitats occidental i oriental i no hi ha cap mena de raó per pensar que en el segle XXI, i en un àmbit definit primordialment per l’economia, les coses hagin de ser diferents. Ni més fàcils. Però, per descomptat, són possibles.

Tampoc és un problema nou a l’Europa comunitària. Ja l’anomenada “ampliació meridional” (Espanya, Grècia i Portugal) va generar friccions i contratemps de tota mena amb els governs d’Atenes. Però van ser irritacions, no aturades. I quan van entrar els 10 de l’Europa ex – comunista, l’eradicació de la corrupció i de l’abús d’autoritat administratiu van fer suar tinta als funcionaris de Brussel·les, sense que per això la cohesió i l’operativitat de la Unió hagin caigut en barrina. Encara avui la manera de fer les coses de l’administració i de la justícia poloneses resulta inadmissible – i també incomprensible – a la vella Europa, sense que per això la UE estigui patint una crisi seriosa.
 
Garantia contra socis indesitjables

Amb Romania i Bulgària, les coses es presenten bastant més difícils. La corrupció és superior i més generalitzada, mentre que la justícia pateix tant la intromissió governamental com la banalitat de funcionaris i polítics.

Els funcionaris comunitaris que han treballat en aquests dos nous membres de la Unió s’han cansat d’anotar només “petits avenços” en l’àmbit de la justícia i d’assenyalar que els avenços imprescindibles “són possibles, però no previsibles” a les administracions de justícia romanesa i búlgara.

Tant és així, que als respectius tractats d’ingrés s’ha previst una clàusula de provisionalitat: si en un termini de prova de dos anys la conducta d’aquests països resulta inacceptable, la pertinença a la Unió serà anul·lada. Ningú compta amb això, però és una última garantia contra associats indesitjables.

Mentre la política camina a passos comptats, la realitat econòmica i social ja fa temps que practica una mena de “preingrés” de Bulgària i Romania a la UE. La migració laboral es va avançar en molts anys i en milions de ciutadans, mentre que la incursió dels empresaris occidentals – entre els quals n’hi ha cada cop més de la península Ibèrica – es va veure frenada fins fa pocs anys pel proteccionisme nacionalista de romanesos i búlgars, que prohibien la venda de béns immobles als estrangers. Ara hi regeixen les normes comunitàries. Per cert, això no va ser una peculiaritat balcànica o eurooriental, ja que en la molt capitalista i democràtica Confederació Helvètica la compra de béns immobles per forasters està molt restringida per una infinitat de reglaments.

Les inversions occidentals en el sector immobiliari – des de vivendes, àrees industrials i edificis comercials – s’han endut fins ara la part del lleó, però la presència a les altres branques econòmiques és importantíssima.

A Romania, concretament, inquieta les autoritats el fet que sectors com el bancari estiguin pràcticament dominats pel capital estranger, principalment austríac i alemany.
 
La pressió migratòria

Amb un salari mitjà de l’ordre dels 300 – 400 euros mensuals, un atur altíssim i una penúria de béns de consum assequibles a la majoria, la pressió migratòria ha estat fortíssima a Bulgària i Romania des de fa més de dos lustres.

En especial Espanya ha actuat d’imant, amb el resultat que es calcula que avui dia viuen a la Península prop d’un milió de romanesos, dels quals un percentatge superior al 40% es concentra a Catalunya i al País Valencià.

Les xifres són molt relatives ja que la clandestinitat és enorme, la mobilitat també, i les dades estadístiques que obren en poder de les autoritats tan sols són indicatives. I aquí s’ha d’assenyalar que, com a tot arreu, la gent que més es fa notar són els indesitjables: delinqüents professionals, captaires ètnics (quasi exclusivament de l’ètnia gitana) i prostitutes.
 
Remeses milionàries

Aquests són una comunitat que perjudica en gran manera el prestigi d’aquests dos països – molt més que no pas a la nació amfitriona – i que, en la valoració econòmica de l’emigració balcànica, hi tenen un paper secundari.

Pensem, per exemple, que només els romanesos que treballen – ja sigui de forma clandestina o legal – a Itàlia, França i Espanya envien al seu país remeses anuals superiors, en la seva totalitat, als 6.000 milions d’euros.