Després d’accedir a la segona volta de les presidencials franceses de 2002, Jean – Marie Le Pen afronta la campanya de l’any vinent amb perspectives immillorables. Un 26% dels francesos afirma que està d’acord amb el programa del Front Nacional (FN), que demana la supressió dels ajuts socials als immigrants, la supressió de l’euro o la reinstauració de la pena de mort. Un 17% tenen una bona opinió de Le Pen, el doble que el 2001. Els principals candidats a l’Elisi, el liberal Nicolas Sarkozy i la socialista Ségolène Royal, han cedit un espai prioritari a temes propis de la lluita de l’FN, com la inseguretat i la immigració. Però Le Pen aspira a expandir la seva àrea d’influència. Des del seu despatx en un petit château de Saint – Cloud amb impressionants vistes sobre París, avalua el seu futur.
En els últims dies hem observat gestos i esforços per moderar el seu discurs, potser amb la intenció d’atreure nous electors
Em permeto discrepar i considerar el que acaba de dir una falsedat. Es diu que Le Pen ha endolcit el seu discurs, però no és cert. Quan el 2002 vaig dir que sóc un home de centredreta, la gent es va escandalitzar. Però jo defenso el mateix programa des dels anys 50. No sóc jo qui s’ha dirigit cap a l’extrema dreta, sinó la classe política la que ha tirat cap a l’esquerra. Es qualifica el meu discurs de pessimista i extremista, però ha tingut influència en la percepció sobre la política social i la seguretat. Molts polítics, pendents de les inquietuds de l’opinió, han integrat aquesta direcció al seu discurs, que s’ha anat acostant al meu de forma progressiva.
Que els altres candidats s’apropiïn del seu discurs ¿no fa perillar les seves ambicions electorals?
No. Un polític sempre té l’ambició que el màxim de persones comparteixin el seu punt de vista, o sigui que no em molesta. D’altra banda, penso que la gent sempre preferirà l’original a la còpia. Quan em diuen que Sarkozy parla com Le Pen, potser això significa que al final jo tenia raó. Hi ha una mena de voluntat de fer – me justícia. Per això penso que, tal com estan les coses, tornaré a estar a la segona volta.
¿Amb quin candidat creu que es batrà a la segona volta?
La lògica condueix a pensar que serà Ségolène Royal. La posició de Sarkozy és disputada per molts candidats. No sembla que hi hagi lloc per a ell. D’altra banda, caldrà observar quina és l’actuació de Royal durant la campanya, perquè ja hem vist que té menys empenta contra els seus adversaris que davant dels seus amics. En tot cas, tinc certes esperances derivades de l’experiència, perquè ja m’he presentat tantes vegades que és una habitud.
Als 78 anys, és la sisena vegada que és candidat a les presidencials. ¿Serà aquesta l’última?
No ho sé. Un fenomen que no se sol tenir en compte és l’allargament de l’esperança de vida. Encara no he fet el testament i no passaré el testimoni mentre pugui fer – ho bé.
Els sondejos li són molt favorables, però el record de les eleccions del 2002, que per molts van ser traumàtiques, sembla que farà augmentar el vot útil.
El que va ser traumàtic el 2002 va ser que, fent – ho tan malament com ho va fer [el president Jacques] Chirac, aconseguís un 80% dels vots i tres quartes parts del Parlament. Recordem que, en la situació que estava França, va proposar un programa presidencial basat en la lluita contra els accidents a la carretera, que proposava ajuts contra el càncer i a favor dels discapacitats. Chirac és un dirigent molt dolent, però és un bon candidat. Penso que podria deixar – se temptar una altra vegada. Si veu que hi ha angle de tir, es tornarà a presentar a les eleccions.
Em sorprèn que asseguri que no té el sentiment d’haver moderat voluntàriament el seu discurs, després d’haver llançat una campanya publicitària amb una jove magribina com a reclam. No sembla un gest innocent.
Evidentment, és un gest polític i no és fruit de l’atzar. No és innocent, però tampoc és culpable. En la campanya he intentat reproduir personatges que són representatius de la unió popular que proposo. Tinc reputació de xenòfob i racista, però la primera vegada que vaig ser escollit diputat, fa més de 50 anys, el meu número dos era negre. Per a un racista és una posició curiosa, no creu? També he estat el primer polític que ha fet escollir un àrab el 1957 i una dona musulmana el 1986.
En tot cas, ¿correspon aquesta campanya a un nou enfocament sobre la immigració?
En absolut. Es dóna per suposat que no puc desitjar la integració de persones com aquestes, però això és totalment contrari a la política que he proposat tota la meva vida. El que jo dic és que, durant més de 30 anys, hem viscut una immigració excessiva, que ha vingut sobretot del Tercer Món i que no era desitjada. La covardia i feblesa dels polítics francesos ha provocat que no s’hagi pres cap mesura seriosa per aturar un torrent d’immigració que no ha fet res més que començar.
¿És això el que no ha entès la classe política?
No han entès que és un fenomen en curs d’expansió. Els immigrants continuaran venint a l’únic país on tenen els mateixos drets que els nacionals. A França està prohibit fer servir la preferència nacional. Quan poses un anunci no pots dir que busques un xofer francès, però una parella negra sí que té permès dir que busca una cangur de color. Hi ha una preferència pels estrangers. Es tracta d’una mena de generositat social, un humanitarisme i una obertura respecte al món, que practiquen burgesos que mai no han convidat un sol immigrant, ni a casa seva ni enlloc. Estan d’acord amb aquesta gran generositat pagada per la col·lectivitat, que els dóna la impressió de ser tolerants i els atorga el dret moral de conduir un Porsche.
Sol repetir als immigrants que “França no és El Dorado”.
França està a punt de fer fallida. Tots els indicadors socials i econòmics estan en vermell. Hi ha dèficit pressupostari, un deute enorme, una immigració que segueix entrant 300.000 o 400.000 legals i il·legals per any, i una inseguretat tres vegades més gran del que assegura el ministeri d’Interior. Estic extremadament preocupat perquè el sistema no permet solucions. El president francès té menys poders que el governador de Califòrnia.
Com veu la situació a la Unió Europea (UE) després del no al referèndum del Tractat constitucional?
Sóc un euroescèptic perquè la unió de les febleses europees no pot constituir una força. Si la propietat individual és més responsable que la col·lectiva, per què no aplicar el mateix principi als països? A la UE tothom es pensa que la feina l’han de fer els altres. L’enfonsament d’Europa està en camí.
Abans deia que els grans partits francesos s’han apropiat de temes de l’FN, però també segueixen recordant que el vot frontista no és un vot republicà. ¿És possible una prohibició de l’FN a mig termini?
Això seria un cop d’estat soviètic. Però sí, en efecte, és possible. De moment, ningú no s’ha atrevit a proposar – ho, tret d’alguns energúmens. No veig com es pot proposar la prohibició d’un partit que té entre cinc i sis milions de vots, que mai no ha estat implicat en cap atemptat i que ha respectat les regles polítiques. No sé com es podria fer, però li asseguro que faria soroll.
Per sobreviure a Le Pen, ¿l’FN ha de sortir de l’aïllament?
No ho crec. A França existim sense haver estat integrats a la vida política. Així tenim encara mes facilitat per denunciar – la i combatre – la, perquè no hi hem participat en absolut.
És el vot de l’FN un vot antisistema?
Sí. Jo sóc el candidat antisistema. Els altres candidats, com Sarkozy i Ségolène, han estat responsables polítics, parlamentaris i ministres des de fa 30 anys i, per tant, són responsables de la situació actual.
Dijous va dir que l’antisemitisme “també pot ser divertit”. ¿No és una relliscada respecte a la nova direcció del partit?
La paraula relliscada forma part del vocabulari del pensament únic. Vol dir que hi hauria veritats dogmàtiques, gairebé religioses, i no respectar – les constituiria una falta punible. Jo sóc partidari de la llibertat d’expressió. Totes les categories socials, religioses i racials del país poden ser objecte de la ironia dels humoristes i de la crítica dels editorialistes. No crec que hi hagi ningú mereixedor d’una protecció particular.
El seu partit canvia i vostè també. El Le Pen que parlava de l’Holocaust com “un detall de la història” i que va afirmar que l’ocupació alemanya “no va ser particularment inhumana” forma part del passat?
Dir – ho em va costar 150 milions de francs, o sigui que ja no en parlo més. És un tabú a la societat francesa i, pel que es veu, hi ha certs temes que no són compatibles amb la llibertat de pensament. Com que el meu patrimoni no té dimensions indefinides, m’he prohibit prendre posicions sobre aquests temes.
Se sol definir Le Pen com un nacionalista, terme amb connotacions molt despectives a França. ¿Coneix la situació política a Catalunya?
“España ha venido a menos por una triple división…”. Recordo el famós discurs de José Antonio [Primo de Rivera]. És un problema difícil. Comprenc molt bé la vinculació que la gent té per aquesta petita pàtria. Però una petita pàtria en conté sempre una altra d’encara més petita, de forma indefinida. Per sobreviure, les nacions tenen necessitat d’una certa dimensió mínima. Si Espanya es divideix, no serà més Espanya. I jo ho lamentaré. Però cal trobar una solució entre l’autonomia i l’Estat nacional. Al País Basc serà molt més difícil. D’altra banda, per ara no tinc por de l’ambició territorial de Catalunya sobre el Rosselló, però sí que tinc motius per témer les aspiracions dels bascos espanyols sobre el País Basc francès. És un dels motius pels quals defenso restablir les fronteres nacionals. Les fronteres transnacionals són un factor de descomposició.