D’aquí a una setmana, Romania i Bulgària passaran a formar part, a tots els efectes, de la Unió Europea. Es tracta de dos països que provenen de l’antic bloc de l’Est, amb una economia feble i grans dèficits en matèria d’infraestructures i d’organització administrativa. Bulgària i sobretot Romania són un repte de primera magnitud per a la UE, que haurà d’assumir el redreçament d’un Estat de 22 milions d’habitants – que passarà a ser el setè soci en importància – amb una economia en molt males condicions encara i una societat que pateix dèficits de tota mena derivats d’un règim comunista, com el de Nicolae Ceausescu, particularment arrelat en el nacionalisme local i que al final de la seva existència va prendre mesures aberrants, com la concentració de la població en algunes àrees o l’autarquia productiva. A hores d’ara, i malgrat el seu nivell de població, Romania genera un PIB inferior al de Catalunya i encara ha de completar la reconversió d’algunes de les seves indústries, que estan ancorades en sistemes de producció que deriven de la planificació centralitzada del règim anterior. Fàbriques d’automòbils com Dacia segueixen fabricant tots i cadascun dels seus components, cosa que les obliga a mantenir plantilles sobredimensionades que no tenen gaire a veure amb el dinamisme imprescindible en un sector tan competitiu com el de l’automòbil. La burocràcia encara és excessiva i l’administració no està orientada a l’eficiència.

Per contra, l’economia romanesa està començant a mostrar símptomes inequívocs de creixement, basat en una mà d’obra molt qualificada, però que ofereix salaris assequibles i força atractius per a la inversió estrangera. Tant és així que en aquests moments les inversions provinents dels fons europeus – centrades en grans equipaments – poden estar en perill per un dèficit seriós de mà d’obra a causa de l’emigració massiva de treballadors romanesos, que actualment es guanyen la vida en països com ara Itàlia o Catalunya. De fet, ja ha començat un flux migratori de treballadors xinesos i africans, que han entrat en el mercat laboral romanès per la porta de les indústries que necessiten la utilització massiva de mà d’obra tan barata com sigui possible.

En aquest sentit, la societat catalana pot donar per acabada l’arribada d’immigrants romanesos a gran escala. És més, les autoritats d’aquell país tenen com a prioritat fomentar el retorn de treballadors que ara són a l’estranger i que poden aportar experiència i qualificació a les empreses que ja s’han establert a Romania o ho pensen fer en un futur pròxim.

Finalment, no es pot amagar que Romania i, en menor grau, Bulgària, són l’origen de diverses xarxes de delinqüents que operen en alguns països europeus – també a Catalunya – i que han contribuït a generar una intensa sensació d’inseguretat ciutadana. Es tracta de grups d’una gran mobilitat i que no són fàcilment eradicables. Però el mateix fet que ara operin, des de Bucarest a Barcelona, en un espai policial unificat farà molt més difícil la seva activitat i, en canvi, facilitarà la fluïdesa de l’intercanvi d’informació entre els diversos cossos policials, que, de fet, ja col·laboren des de fa temps.