Alejandro Erazo, víctima de la dictadura de Pinochet, fa vuit anys que és el president de l’Associació de Suport a Organitzacions Populars Xilenes, una entitat que ajuda els immigrants xilens i llatinoamericans a Barcelona i que també denuncia la situació que pateixen els pobles originaris de Xile, fonamentalment el maputxe, i les violacions dels drets humans.
Com han rebut en la seva organització la mort de Pinochet?
Ens ha produït una enorme satisfacció, ja que pensem que amb la mort de Pinochet es tanca un dels capítols més tristos que li ha tocat viure al poble de Xile. Evidentment, ens quedem insatisfets, perquè no s’ha pogut fer justícia plena, perquè cada vegada que l’exdictador estava a punt de ser detingut es recorria a la típica argumentació de la salut física i l’edat. Ara aquest personatge tan abominable ha mort i ja forma part de la història dels dictadors.
Creu que els processos judicials seguiran el seu curs?
Jo crec que sí, però també som conscients que es devaluen molt els processos al no ser – hi el principal instigador. La justícia seguirà actuant sobre els qui van exercir de manera absolutament arbitrària la repressió contra el poble de Xile, l’assassinat polític, el segrest i la tortura.
Vostè va ser un dels qui van patir la tortura del règim.
Vaig ser detingut en quatre ocasions durant la dictadura pinochetista. La primera quan tenia disset anys, el 19 de setembre de 1973. Aleshores van violar el domicili dels meus pares, vaig ser segrestat per membres de la força aèria de Xile i portat a un recinte secret. Ens van amenaçar amb simulacres d’afusellament i amb un gran nombre d’accions que tenien com a objectiu final assassinar – nos. Per sort, no ho van dur a la pràctica i jo vaig continuar a Xile com a opositor i lluitant per la democràcia i els drets humans.
Quina mena de tortures va patir?
Fonamentalment de caràcter físic: cops, corrent… Durant el període d’interrogatoris estava amb els ulls embenats, amb pressió psicològica i sense que s’hagués informat de la meva detenció. És el mateix que els va tocar viure a moltes altres persones. En un centre de detenció i tortures de Santiago on vaig ser van assassinar un nombre considerable de militants de la meva organització, el Moviment Esquerra Revolucionària.
Com va venir a parar a Catalunya?
Vaig arribar l’any 1987, quan vaig sortir en llibertat provisional. Vaig haver de marxar de Xile per la repressió cap a la meva família i cap a mi mateix. Vaig sortir amb destinació a Europa i vaig escollir Barcelona com a lloc de residència pels antecedents de les persones que hi havien estat.
Què li sembla que a Espanya no es persegueixin els crims de la dictadura de Franco?
Em sembla vergonyós que en un Estat com l’espanyol, amb una democràcia bastant desenvolupada, on fins i tot s’han volgut donar lliçons a la resta de la humanitat, no s’hagin jutjat els crims comesos pel franquisme.