Ja té 82 anys, però tot i així l’energia de Mário Soares (Lisboa, 1924) no minva, ans al contrari. Malgrat la derrota que va patir el gener passat a les eleccions presidencials del seu país davant d’Aníbal Cavaco Silva, i que va suposar el primer president de dretes de Portugal després de la Revolució dels Clavells, l’expresident i exprimer ministre portuguès continua oferint guerra. Ara ha coescrit amb Federico Mayor Zaragoza Un diálogo ibérico en el marco europeo y mundial (Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores), un assaig on analitzen, entre altres qüestions, el futur de la UE, la immigració, la preocupació pel terrorisme i la mundialització.
Com veu el futur de la UE?
Sóc força escèptic sobre la qüestió. Europa no pot ser merament una unió econòmica i financera, sinó que també hauria de ser una unió política, social i cultural. Una unió que respecti els equilibris ecològics i la dignitat de totes les persones, incloses les que viuen aquí i no són europees. El neoliberalisme és responsable d’aquestes societats sense valors on aflora l’egoisme, el culte a la violència i el principi del salvi’s qui pugui: els diners són el que més compta. El capitalisme especulatiu i virtual camina cap a una explosió de conseqüències inimaginables. La mundialització neoliberal representa el triomf del poder econòmic sobre el polític, la perillosa disminució dels estats nacionals i l’intent de destrucció de l’ordre internacional tal com va quedar definit després de la Segona Guerra Mundial. El que tinc molt clar és que la UE hauria de ser un far per al món, però no ho és perquè fa la cort als EUA.
Parla de societats sense valors. Com es poden recuperar?
S’està restablint la llei de la selva a les societats actuals. L’arma del lliure comerç només afavoreix, i de quina manera, l’hegemonia dels rics, de les grans multinacionals. Cal imposar regles ètiques a través de la reestructuració de l’ONU i sobretot de la democratització i reglamentació d’institucions financeres internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari i l’Organització Mundial del Comerç, que ara per ara estan subordinades al poder nord – americà, tot i que haurien d’estar integrades al sistema de l’ONU, sense la qual no tenen cap sentit. La mundialització ha de ser inseparable de la democràcia. Però estem vivint una gran crisi de la democràcia al món. El capitalisme està perdent el nord. I els mitjans no són innocents ni aliens als interessos que serveixen. Cada vegada hi ha més una promiscuïtat sospitosa entre el poder polític i el poder econòmic, en què el primer està subordinat al segon. Estic a favor d’una economia de mercat, però no d’una societat de mercat. Però l’alternativa d’una economia de mercat, indispensable per al desenvolupament i la competitivitat, tot i que regulada nacionalment i internacionalment per valors ètics i principis humanistes, democràtics i de solidaritat, encara no s’ha exposat amb claredat.
Com hauria d’afrontar la UE el problema de la immigració?
La UE necessita mà d’obra i, per tant, immigrants. Però hauria de mostrar més generositat en el tracte a aquests immigrants, legalitzant les seves situacions i tractant – los amb la dignitat a què tenen dret, com a éssers humans que són.
¿Veu amb bons ulls l’adhesió de Turquia a la UE?
Sí, per la seva posició geoestratègica, a la cruïlla de dos continents, Europa i Àsia, enclavada al Pròxim Orient i al Mediterrani oriental, membre de l’OTAN i, a més, un país laic encara que majoritàriament islàmic. La seva adhesió demostrarà a l’islam que la UE no és un club cristià.
Sense deixar la religió, com combatria el terrorisme islàmic?
No podem combatre el terrorisme amb les mateixes armes. No podem claudicar en matèria de drets humans ni acceptar, perquè ens compromet, el terrorisme d’Estat d’Israel. D’altra banda, l’aliança dels EUA amb les dictadures teocràtiques, com l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, només ha ajudat i ha radicalitzat el món islàmic. L’extremisme israelià explica el que passa a Palestina, amb la victòria de Hamàs, així com l’extremisme de l’administració Bush al Pròxim Orient ha donat lloc, com a reacció natural, a tot arreu, a l’enfortiment de l’extremisme islàmic.
Ja en clau portuguesa… expliqui’m com va encaixar el fracàs a les eleccions presidencials del seu país.
No importa ni el nom del guanyador ni el del perdedor, perquè qui sempre guanya és la democràcia.