Es va buscar la vida per sortir del Marroc, va aconseguir arribar a Barcelona, va entrar en un centre de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i un cop va fer els 18 anys va estar – se vuit mesos acollit en una família que tenia dues criatures petites i n’esperaven una altra. Aquesta família encara recorda com el noi era tímid i reservat amb tothom menys amb els nens. Precisament per això es van estranyar que, quan va marxar de casa perquè es va acabar el programa d’acollida, no donés senyals de vida ni s’interessés pel naixement. “Però, com amb tot – recorda ara Isidre Carbonell, un dels tècnics d’Atenció a la Infància – , hi havia una explicació: el noi no els va anar a veure fins que no va poder estalviar prou diners per comprar un regal per a cadascun”.

Aquesta és una de les històries que formen part del recorregut de Punt de Referència (www.puntdereferencia.org), una entitat entestada a demostrar que la convivència intercultural entre famílies catalanes i joves immigrats és possible. Parteixen de la base que sortir d’un centre de menors amb 18 anys i ser de procedència estrangera pot ser en molts casos un problema: si el camí ja es prou ple d’incertesa per a qualsevol jove que s’ha passat bona part de la seva vida en institucions, ho és més per als que no tenen cap referent familiar a prop i procedeixen d’una altra societat i cultura. Fins ara, el programa Acull, que compta amb el suport del pla per a més grans de 18 anys de la DGAIA i es va posar en marxa l’any 2002, ha atès 25 joves.

És el que Carbonell defineix com “un recurs d’habitatge de qualitat”. “I dic qualitat – especifica – perquè els nois tenen l’oportunitat de viure amb una família i això comporta el valor afegit dels vincles humans i socials”. De fet, l’experiència demostra que aquests vincles quallen i es mantenen passats els vuit mesos d’acolliment: molts continuen fent – los visites o hi van de tant a tant a menjar l’arròs del diumenge.

En Tarik, per exemple, acaba d’anar a veure el pis que s’han comprat la Pilar i en Jaume i segueix l’evolució de l’embaràs del nét que han de tenir d’aquí a poc. Aquesta és una altra de les històries de Punt de Referència: en Tarik, que ara té 19 anys, va viure vuit mesos amb la Pilar, en Jaume i en Sergi, un dels dos fills de la parella, que ara ja s’ha casat. Va ser Punt de Referència qui els va posar en contacte. Ja no viu amb ells des del febrer passat: un cop es va acabar el programa se’n va anar a viure amb un oncles i ara busca pis per compartir amb amics. “Ens preocupa molt la qüestió de l’habitatge. Si no és fàcil, menys ho és per a uns nois marroquins”, es lamenta en Jaume, que va patir quan es van independitzar els seus dos fills i ara pateix per en Tarik, que, tot i que té una bona feina a la Seat, fa temps que busca pis i no se’n surt.

Va aconseguir travessar l’Estret al tercer intent amagat a sota d’un autocar. A Tazzarine, al sud de l’Atles, hi té els pares i deu germans. No sabien res de les seves intencions, però ell tenia ben clar que fos com fos arribaria a Barcelona, on ja tenia un oncle. Dels 16 als 18 va estar – se en un centre d’atenció a la infància i va fer diferents cursos de formació gràcies als quals va entrar a la Seat, on ja té contracte fix. Una situació inimaginable quan fugia del Marroc. Reconeix que ha tingut sort. “Sort, però també s’ho ha guanyat”, s’afanya a dir la Pilar.
 
Tant Nadal com Ramadà

Tant ella com en Jaume només tenen elogis per al noi: “Hem estat de sort, perquè és molt respectuós, intel·ligent, se sap espavilar i sap triar les amistats, que és molt important”. “Al principi, quan decideixes fer l’acolliment, fa una mica de por, però vas fent petits passos i tot es converteix en molt normal”, afegeixen. Fins a un punt que es converteix en natural celebrar la festa del final del Ramadà de la mateixa manera que van celebrar el Nadal tots junts.

En Tarik té clar que la seva família és al Marroc i que aquí en té una altra per si en algun moment els necessita. En Jaume i la Pilar no saben com definir – ho: “No és un fill, però és molt més que un amic”.