Feia anys que el Partit Demòcrata no tenia gaire per celebrar. Aquesta setmana, però, ha posat fi a la “revolució republicana” que va començar el 1994 i ha recuperat la majoria al Congrés i al Senat. Els queda un llarg camí per endavant per demostrar que tenen un programa per desplegar que va més enllà de les crítiques al president nord – americà, George W. Bush, i la seva estratègia a l’Iraq. “Serà la derrota dels republicans i no el triomf dels demòcrates”, preveia abans de les eleccions la politòloga Dorothy Buckton. I és que els demòcrates s’han beneficiat directament del vot de càstig a l’administració Bush.

Més de la meitat dels electors van votar per mostrar la seva insatisfacció amb el president dels EUA i el fracàs de la guerra a l’Iraq. Però els nord – americans també estaven decebuts amb el partit republicà per les polítiques internes dels últims sis anys, per la resposta federal a l’huracà Katrina, els elevats preus de la benzina o la inseguretat econòmica.

“El 70% d’aquestes eleccions ha estat l’Iraq, és la raó per la qual [els republicans] ho han perdut tot”, explicava aquesta setmana a un grup de periodistes estrangers, entre ells l’AVUI, l’analista polític i columnista del National Journal Chuck Todd.

Ara, però, els demòcrates han de demostrar que tenen un pla alternatiu al de l’administració Bush. Tom Shaller, comentarista polític i professor de la Universitat de Maryland, creu que el problema dels demòcrates és que “no s’han posat d’acord en què fer amb l’Iraq quan prenguin el poder”. “Hi ha massa veus sobre què cal fer al Pròxim Orient, i hauran de posar – se d’acord abans d’arribar al Congrés o no hi haurà gaires canvis”, explicava Shaller en declaracions a la premsa estrangera. Per aquest analista, aconseguir el consens serà la prova de foc per als líders demòcrates, especialment per a la pròxima portaveu del Congrés, la progressista Nancy Pelosi. Tanmateix, el líder del Senat, Harry Reid, ja ha anticipat que els demòcrates “han demostrat que poden superar les diferències ideològiques”.
 
Poc marge exterior

Shaller considera que retallar els fons militars per a la guerra a l’Iraq “no és la solució al conflicte, ni tampoc ho són les investigacions”. Per la seva banda, el politòleg Chuck Todd recorda que, abans de les eleccions legislatives, el president del partit demòcrata, Howard Dean, havia dit que fins i tot si guanyaven les dues cambres la política exterior no canviaria perquè Bush continuaria sent el president. “I té raó”, assegura Todd. “Hi haurà un canvi d’expectatives a l’Iraq i en el calendari, però la filosofia de la nostra política exterior serà la mateixa”, sosté. Tot i això, aquest expert creu que Bush pot aprofitar la nova conjuntura com a excusa per modificar les seves polítiques. Però descarta un “impeachment” al president. “No crec que els demòcrates siguin tan estúpids. El país no vol investigacions. El que vol és més responsabilitat cada cop que Bush ve a demanar més diners per a l’Iraq o per al que sigui”, afirma Todd.

El que està clar és que els nord – americans han votat per un canvi d’estratègia i els demòcrates els han de respondre. El demòcrata John Murtha assegura que el seu partit utilitzarà aquest mandat per forçar un canvi en la política a l’Iraq que inclogui un calendari per al retorn de les tropes i un esforç perquè les forces iraquianes assumeixin el control de la seguretat al país. Els experts confien que en el termini de sis mesos a un any les tropes hauran començat a sortir o, si més no, hi haurà una data per a la seva retirada. Abans, però, cal un pla per saber quins objectius s’han d’haver assolit i una estratègia clara per a l’endemà. Senadors com el demòcrata Carl Levin discrepen amb Bush que les tropes hagin de quedar – se fins que “acabin la feina”. Levin, que es convertirà en el cap del Comitè d’Afers Militars del nou Senat, vol imposar terminis perquè els iraquians es vegin forçats a assumir responsabilitats, i aposta per una reducció progressiva de les tropes. Una estratègia que xoca amb la del senador republicà John McCain, que creu que s’ha d’incrementar el nombre d’efectius.
 
Nou mapa polític

Després de les eleccions ha sorgit un nou mapa polític als EUA, que passa pel consens i la col·laboració entre demòcrates i republicans. “Hi ha hagut moltes prediccions en el sentit que si els demòcrates guanyaven el control del Congrés, el mandat de Bush acabava, i això no és cert”, assegura Todd. És més, creu que el president nord – americà es pot beneficiar del control demòcrata. “És el millor que li podia passar, el farà més rellevant”. Segons aquest politòleg, Bush se supera com a polític quan té algú a qui enfrontar – se. “I ell guanyarà aquesta lluita. Vetarà quelcom de tant en tant per recordar el poder de la presidència i podrà restituir el seu llegat en els últims dos anys”, prediu. I dóna exemples. “Clinton es va fer més rellevant després que els republicans van prendre el Congrés el 1994, i Reagan va passar d’un 37% a un 60% d’aprovació després que els demòcrates guanyessin el Senat el 1986”. Segons aquesta regla, Todd preveu que l’aprovació de Bush sigui del 50% l’estiu que ve.

Els demòcrates ja estan preparats per treballar i tenen a punt l’agenda per a les seves primeres cent hores al poder. Com diu el senador demòcrata Byron Dorgan, “hem de fer la feina per a la qual els votants ens han escollit”. Tot i que els líders demòcrates han promès governar amb un esperit de bipartidisme, s’espera que aprovin projectes de llei que portin canvis en matèria de salut, immigració o medi ambient. En relacions internacionals, ja hi ha analistes que diuen que a partir d’ara veurem una política “menys agressiva”. La política exterior ha estat tradicionalment sota domini del president i el Congrés hi ha tingut poca influència, però això podria canviar. Per exemple, els demòcrates ja estudien obrir converses directes amb Corea del Nord i l’Iran per reconduir la crisi sobre els seus respectius programes nuclears.
 
Aprendre del passat

Com adverteix a l’AVUI David Epstein, professor de ciència política de la Universitat de Columbia, els demòcrates han d’anar amb compte per no convertir – se “en els dolents de la pel·lícula” i tornar a perdre el Congrés, com ja els va passar el 1995. A més, en dos anys hi ha eleccions presidencials i no poden estirar gaire la corda. Entre altres coses, no faran bandera de la seva oposició a la retallada d’impostos de Bush, que segons els demòcrates només afavoreix les classes benestants, perquè això podria perjudicar – los el 2008. Posar – se a apujar impostos no només seria impopular, sinó que donaria munició als republicans per a la propera campanya electoral. És més factible que només augmentin els impostos per a algunes empreses. Nancy Pelosi vol acabar amb els “regals fiscals” a companyies petrolieres i vol negociar directament amb les farmacèutiques preus més barats per als medicaments. Projectes de llei com el d’ampliar el finançament federal per a les investigacions amb cèl·lules mare tenen el risc d’enfrontar – se al veto presidencial. L’agenda demòcrata també inclou apujar progressivament el salari mínim fins als 7,27 dòlars (5,64 euros). A més, amb majoria demòcrata els temes mediambientals rebran més atenció i s’espera una batalla per una llei federal obligatòria que retalli les emissions de gasos contaminants.

Un dels temes més complexos serà la reforma migratòria. De fet, amb els demòcrates al Congrés Bush pot acabar aprovant la llei migratòria que realment vol, un programa de treballadors temporals que el seu propi partit li va vetar i que, en canvi, compta amb més suport entre els seus adversaris.

Sigui com sigui, el nou Congrés nord – americà haurà de tenir present que l’última paraula sempre la tindrà Bush, responsable de signar les lleis.
 
Cursa presidencial

Quan encara no s’han recuperat de la ressaca electoral, demòcrates i republicans ja prenen posicions per a la cursa presidencial del 2008. El governador d’Iowa, el demòcrata Tom Vilsack, ja ha anunciat la seva candidatura. Però Vilsack és un nom poc conegut comparat amb altres potencials competidors tan populars com la flamant senadora per Nova York, Hillary Clinton, o la nova estrella de la política, el senador d’Illinois Barack Obama. Encapçalant totes les travesses continua l’exprimera dama, que dimarts va sortir reforçada en guanyar amb un suport del 70%. Qui pot fer ombra a les seves aspiracions presidencials és Barack Obama, que durant aquesta campanya ha estat, després de Bill Clinton, el segon demòcrata més reclamat per participar en mítings. Té al seu favor que seria el primer candidat que no forma part de la generació marcada per la Guerra del Vietnam, mentre que Hillary Clinton i John Kerry, sí. “Ell es pot vendre com la pròxima generació, i això és molt poderós quan has tingut de president un Bush, un Clinton, un altre Bush i ara es considera una altra Clinton”, assegura Chuck Todd. Però hi ha qui pensa que Hillary Clinton té més possibilitats del que la gent pensa perquè pot arrossegar el vot de ciutadans que normalment no voten i el de les dones. Pel Partit Republicà, els noms que més sonen són el del senador John McCain i el de l’exalcalde de Nova York, Rudolph Giuliani.

Tanmateix, abans de donar el tret de sortida a la cursa electoral els demòcrates tenen per davant l’oportunitat de revertir la tendència i fer que els pròxims anys siguin recordats com els del seu triomf i no com els del fracàs republicà.