Manuel Pérez Browne

No només es pot ser musulmana i feminista alhora sinó que ser musulmana (o musulmà) vol necessàriament dir ser feminista. Aquesta és la certesa identitària i el missatge que comparteixen les (i els) intel·lectuals i activistes que es van reunir en el marc del II Congrés de Feminisme Islàmic, celebrat aquest cap de setmana a Barcelona. En paraules d’Abdennur Prado, director de l’esdeveniment, l’anomenat feminisme islàmic és un moviment que emergeix en els últims anys i que comprèn “nombrosos col·lectius de dones musulmanes que, arreu del món, lluiten contra la discriminació i reivindiquen els seus drets sense deixar de recolzar – se en els fonaments de la seva pròpia tradició religiosa: l’Islam.”

A diferència d’altres corrents de cort arabista o occidentalitzant, les feministes islàmiques no pensen que la seva religió tingui un caràcter inevitablement patriarcal. Per elles, el masclisme imperant a la majoria de societats musulmanes es deu a una mala comprensió i aplicació de la llei islàmica (la xara) i a una tergiversació de l’esperit i la lletra de l’Alcorà; a una interpretació dels homes i no pas a la llei de Déu. L’Islam, tal com l’entenen, té un missatge profundament humanista i igualitari.

Per posar un exemple de distorsió interpretativa Lily Zakiyah Munir, d’Indonèsia, va parlar de la poligàmia: un costum “propi de societats preislàmiques” que avui s’estén “erròniament enfocat a l’exclusiva satisfacció de l’home quan l’Alcorà el preveia únicament com a mesura per protegir dones i nens desfavorits.”

En la mateixa conferència, Zakiyah Munir es va manifestar a favor d’un Islam menys opressiu des d’un punt de vista sentimental (en el qual, per exemple, les dones poguessin escollir lliurement el seu marit) i, per fer – ho, com a bona feminista islàmica, va tornar a recórrer a les arrels. En aquest cas, va fer al·lusió a “la relació d’amor autèntic que el profeta Muhàmmad va mantenir amb la seva estimada Jadiya”. El profeta, diuen, hauria estat un home profundament respectuós amb les seves companyies que fins i tot col·laborava en les tasques domèstiques.
 
Portar la ‘hijab’

En altres moments del congrés – al qual van assistir unes 400 persones, majoritàriament membres d’organitzacions feministes d’arreu d’Espanya i d’altres països – també va haver – hi temps per abordar el tema del vel. “Hi ha tantes dones que porten el hijab com raons diferents per portar – lo”, va dir la periodista algerina Malika Abdelaziz. “Tot i que no pot haver – hi decisió lliure de portar – lo sense autèntic coneixement de la tradició”, va matisar Ndeye Andujar, vicepresidenta de la Junta Islàmica Catalana.

Per sobre de tot, les conferenciants van evidenciar com moltes lleis i molts codis de família fortament discriminatoris que a moltes societats islàmiques avui encara estan vigents van ser codificats fa deu segles: en un diferent a l’actual. Com va expressar la iraniana Nareyeh Tohidi: “Cap religió va inventar el patriarcat; el que van fer totes, únicament, va ser reflectir – lo.”

A banda de la insistència a portar a terme aquesta relectura crítica de la tradició jurídica, una altra recomanació que les ideòlogues del feminisme islàmic van posar repetidament sobre la taula va ser la necessitat de combatre l’estereotip estès a Occident de la dona musulmana com a ésser completament sotmès i apagat, o necessitat.

O, també, de mantenir – se alerta contra la creixent tendència de l’islamisme polític d’apropiar – se de les causes del feminisme islàmic. De totes aquestes qüestions s’ocuparia l’Observatori d’Islam i Gènere que els promotors del congrés han pensat establir a Barcelona.