Joan Tort

La Rachida prové del Marroc, l’Aminata és subsahariana i la Larisa és d’Ucraïna. Totes tres són l’equip de mediadores interculturals de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida que compleixen un any en aquesta nova feina amb un balanç de 5.467 usuaris atesos. La seva tasca és fer de mitjancer entre el pacient estranger i el sistema sanitari públic, és a dir, que no només fan de traductores i assessoren en aspectes d’atenció mèdica, sinó també sobre aspectes administratius i educació sobre salut pública.

La presència d’immigrants a Lleida és cada vegada més gran, com a tot arreu, i l’Arnau, com a centre sanitari de referència de tota la demarcació i de part de la Franja de Ponent, n’és un dels principals exponents. Cada dia hi ha ingressades persones de més de 30 països diferents, i una bona part passen per aquest servei. Així, de la necessitat se n’ha fet virtut i tothom n’està content. Els pacients, perquè tenen algú que parla com ells i té un origen cultural similar; els metges i infermeres, perquè es poden entendre millor amb el malalt; i les mediadores, perquè reben moltes satisfaccions personals a la vegada que tenen una feina amb futur.

La Rachida explica que fan “un assessorament total, des d’explicar com funciona el sistema, com s’ha de treure la targeta sanitària, fins als tractaments i el seguiment que han de fer un cop reben l’alta”. Si convé també entren al quiròfan per explicar al pacient en què consisteix l’operació i, de passada, tranquil·litzar – lo.

El mateix els toca fer a diàlisi. A l’àrea maternoinfantil, una de les que els dóna més feina, també fan classes o tutories sobre educació infantil, “explicant – ho tot, des del part, l’emplenament del carnet del nadó i tot el que han de fer quan els pares marxin cap a casa amb el bebè”, diu Aminata.

Cada matí, així que arriben a l’hospital reben de la direcció un llistat amb tots els pacients que poden rebre els seus serveis, un cens d’estrangers que habitualment és d’uns tres folis. Al marge de les rondes, però, també van allà on els criden els metges o infermeres. Per tant, porten un busca connectat durant tota la jornada laboral. Davant l’allau de feina i l’augment d’usuaris immigrants, la direcció no descarta ampliar l’horari i, potser, més endavant, el nombre de mediadores.

A elles els agradaria ampliar l’horari, “perquè és un servei del qual tothom està content”, deia la Larisa, mentre que la Rachida afegia: “estem contentes d’ajudar la gent, i més quan molts es troben en una situació que nosaltres també vam viure quan vam arribar aquí”.

També destaquen “l’estreta col·laboració” que tenen amb els professionals de l’hospital, “que ho fa tot més fàcil”. En un any han fet gairebé 30.000 accions, amb una mitjana de cinc per pacient, que van des de la traducció a la mediació sanitària. Les dades d’un any de feina assenyalen que el 63,5% dels usuaris han estat dones, i que un terç dels pacients tenien entre 19 i 29 anys.

Portaveus de l’Institut Català de la Salut (ICS) explicaven que actualment tots els hospitals catalans ja disposen d’aquest servei, i que cada vegada està més estès a l’atenció primària. Habitualment els equips de mediadores solen ser de dues a tres persones i, per ara, no formen part de la plantilla del sistema públic de salut, sinó que són contractades per a aquesta feina. En moltes ocasions s’han trobat aquestes persones a través d’ONGs. Aquests mediadors culturals tenen, a més, coneixements sanitaris i, en el cas de Lleida, la Rachida és auxiliar d’infermeria, la Larisa és fisioterapeuta i l’Aminata és llevadora, professions que els faciliten molt establir el lligam entre metge i pacient.

El principal problema que es troben és la desinformació dels usuaris que atenen i, sobretot, el que més els preocupa és la manca d’una assegurança de repatriació. En ocasions han de viure la mort d’un malalt i aleshores es troben que està sol a Lleida o que la família no té diners per retornar el cos al país d’origen. “Aleshores ens trobem molt indefenses i no saps què fer o com ajudar – los”, apunta la Rachida.