Alfred Bosch

Et deien així, Gran Cocodril, perquè tenies un geni de rèptil i mossegaves com un animal juràssic. Ara has marxat del món als noranta anys, sense fer gens de soroll. Si el teu successor, De Klerk, va fer reformes per desmuntar el racisme, tu les havies fet per preservar l’apartheid. Et recordarem, doncs, com el darrer president que va exercir la supremacia blanca, i que els diaris et dediquin una trista columneta no és mal senyal. Vol dir que el món no ha empitjorat en tot, i que una de les aberracions més notables dels nostres temps ja és matèria dels manuals d’història. Amb el teu cap massís i dur com una pedra, Pieter Botha, vas gastar les maneres del predicador d’abans, del calvinista sever, sempre armat de la seva veritat castigadora. Un es pregunta per què vas defensar fins al final unes conviccions i un règim caduc, o per què has pogut arribar a tan venerable edat sense patir cap represàlia. O per què un beatífic Mandela, que tu vas mantenir entre barrots mentre manaves, t’ha dedicat ara paraules de comprensió. Deu ser l’edat, l’edat que tot ho explica. Tu vas sostenir una envellida generació colonial i vas ser incapaç de canviar, fins que l’edat et va separar del poder; vas defugir judicis i responsabilitats; no et vas penedir mai de res, i has mort al llit de casa. Deu ser cert que la vellesa té certa impunitat. O que situa els conflictes humans en el territori mandrós de la irrellevància.