Botigues de comestibles i locutoris regentats per pakistanesos, basars d’electrònica indis, restaurants i comerços tèxtils xinesos i carnisseries marroquines ja fa més d’una dècada que s’han convertit en part del paisatge de Ciutat Vella, a Barcelona. Un estudi coordinat pel geògraf Pau Serra i editat per l’Obra Social de La Caixa retrata per primera vegada aquest comerç ètnic: comptabilitza 306 establiments i en destaca aspectes com ara que el 70% tenen propietaris d’origen asiàtic, sobretot pakistanesos (37%), indis (17%) i xinesos (16%).

Serra va destacar ahir la importància d’aquests comerços en la revitalització de Ciutat Vella: un districte que als 90 va veure com el boom de les grans superfícies obligava a tancar les botigues de tota la vida. Més de 660 establiments van abaixar la persiana en un moment en què van arribar importants onades d’immigrants a Barcelona i han estat aquests els que han anat reobrint els locals.

“Han impedit que els barris es quedessin sense activitat comercial i han produït un efecte dinamitzador de la seva economia”, va subratllar Serra. Aquest geògraf troba “injust” parlar d’invasió del comerç ètnic, perquè argumenta que hi ha hagut un procés de substitució a partir del declivi del comerç autòcton, que tot i això encara és majoritari. Malgrat que no hi ha dades fiables, a través de l’impost d’activitats econòmiques (IAE) es calcula que a Ciutat Vella hi ha uns 2.000 comerços i, per tant, els regentats per persones d’origen estranger serien aproximadament un de cada sis.

L’estudi distingeix entre els comerços ètnics, que busquen el client de proximitat com els veïns del barri (locutoris, botigues de queviures, perruqueries o carnisseries halal), i els que busquen clients de fora, com les botigues de souvenirs de la Rambla o les tendes d’electrònica de la ronda de Sant Pere i la ronda de Sant Antoni.

Es tracta d’establiments de petites dimensions, de 60 m2 de mitjana, on treballen sobretot homes. Hi ha un o dos empleats per negoci, els treballadors són familiars o de la mateixa nacionalitat que el propietari, i les jornades laborals són llargues, de fins a deu hores diàries. Aquests són alguns dels trets que destaca la radiografia feta al Raval, el Gòtic, el Casc Antic i la Barceloneta.

Serra defensa que no es pot parlar de gueto, sinó de “diversitat i diferents activitats econòmiques”. I ho defineix amb una frase que va advertir que no és seva: “Ciutat Vella no és un gueto, és un guirigall”.