Dubto que totes les professores de l’IES Sant Josep de Calassanç de Barcelona siguin convergents. Això sí: totes han anat a la perruqueria per rebre l’Artur Mas. “La de català s’ha tenyit, s’ha maquillat i s’ha posat una faldilla sexi”, m’explica la N., alumna de batxillerat (en protegeixo la identitat per evitar que la de català prengui represàlies). Aquesta noia va per nota: no només sap que el candidat de CiU és un polític, “el més modern de tots”, sinó que m’arriba a dir ella sola, sense cap xuleta a la vista, que “va ser conseller en cap de la Generalitat”. Quin nivellàs.

Entre la colla d’adolescents que seuen a les escales de l’insti mentre en Mas i en Duran es reuneixen amb estudiants i professors, hi ha la Raquel: pèl – roja, 17 anys i neboda segona d’en Carod – Rovira. Li pregunto si a casa seva voten ERC. “Depèn”, respon. És diplomàtica, mira. També és bilingüe: quan un tal Josep Maria renya el grupet perquè no són a l’aula, ella replica: “Si el profe és allà dins amb els polítics, què vols, ¿hago la clase yo?”. Ja haurien d’estar fent ciències de la terra i del medi ambient, però la visita electoral ha alterat l’horari acadèmic.

La neboda d’en Carod té claríssim que les eleccions les guanyarà en Mas. Tot i els lligams familiars, ignora si l’oncle faria president en Montilla. Entenc que és demanar – li massa. El seu amic Ignasi es distancia dels convergents: “No sóc major d’edat, però tampoc votaria l’Artur Mas”. Ara bé, el troba atractiu: “Està tremendo”. Potser el to és irònic i no el capto.

En una sala del centre, que acull un aclaparador 80% d’immigrants a primer d’ESO, un noi amb pinta de treure notables i excel·lents està molt engrescat negociant amb el presidenciable. “Li he dit que no hi ha ni una sola piscina coberta a Catalunya on es pugui practicar el salt de trampolí. ¿Quina selecció catalana farem, si no tenim instal·lacions? En Mas m’ha comentat que haig de canalitzar la queixa a través de la Federació Catalana de Natació, perquè jo sol no sóc ningú”. No és ningú, però té nom i cognom: es diu Arce Garcia i fa segon de batxillerat.

La roda de premsa sobre educació té lloc al mateix institut. Els polítics no ho esmenten, però tots sabem que és aquí on va morir apunyalat l’estudiant colombià Ronny Tapias. També és l’institut que quedava més a prop de casa quan vaig acabar l’EGB, però els meus pares en van triar un altre perquè ja llavors el centre arrossegava certa mala fama, qui sap si immerescuda. Que consti que a principis dels vuitanta no hi havia immigrants estrangers.

Aquest curs em toca a mi matricular una filla a secundària, i estic tan perduda que m’encomano al candidat. Li explico que la nena ha fet la primària en una escola pública i que ara em plantejo saltar a la concertada, en part perquè alguns instituts s’estan convertint en guetos on és difícil de garantir la qualitat de l’ensenyament.

Què faig, senyor Mas? “L’elecció és seva i jo no m’hi he de ficar. Però hem d’anar cap a un sistema educatiu que posi límits a la immigració estrangera”. La resposta s’allarga: els bolígrafs dels periodistes que fan informació pura i dura treuen fum. Ai, pobra de mi, que encara hauré provocat una notícia.