Lara Bonilla

La política té una bona dosi d’espectacle i als EUA d’això en saben molt. Dilluns al vespre la petita població de New London (Connecticut) es va mobilitzar per acollir el debat electoral entre els tres candidats a senador. A l’escenari del teatre local hi havia el demòcrata Ned Lamont, candidat demòcrata al Senat per Connecticut; Joe Lieberman, candidat a vicepresident dels EUA el 2000 i senador actual, que es presenta com a independent després d’haver estat derrotat a les primàries per Lamont, i el republicà Alan Schlesinger.

Al carrer, una bona representació de les fòbies i fílies nord – americanes: pacifistes, sionistes, propalestins, hippies, mares de família compromeses, universitaris activistes i simpatitzants d’algun dels candidats. Hores abans del debat el carrer ja és un espectacle. Comparses, gaites i paròdies dels candidats. Els partidaris de Lamont, el candidat demòcrata, porten dos caps gegants que figuren Lieberman i el president Bush fent – se un petó. Lamont ha basat tota la campanya a acusar l’actual senador de ser còmplice de la política de Bush i de moment li funciona. “Lieberman no hauria d’haver donat suport a la guerra de l’Iraq quan el 60% de la població de Connecticut ens hi oposem”, diu Paul Butcher, que reconeix que l’havia votat. Els ciutadans de Connecticut viuen la política amb passió. “Què són unes hores de fred per donar suport a Lieberman a canvi dels divuit anys que ell ens ha donat?”, es justifica David O’Connolly. Mentrestant, ni rastre de simpatitzants del candidat republicà.

Són les vuit. S’encenen els focus i comença el xou. Els candidats despleguen les seves arts escèniques en un debat televisat que en ocasions sembla el plató d’El club de la comedia. El candidat republicà, ignorat en totes les enquestes, es revela com el còmic de la nit. Només li queda recórrer a l’humor, tenint en compte que ni el seu propi partit li dóna suport. Si ens guiem pels temes que es debaten durant la nit, aquest és l’ordre d’interès d’aquesta campanya: l’Iraq, el terrorisme, l’Iraq, la seguretat nacional, l’Iraq, la immigració, la sanitat i l’Iraq un altre cop. La guerra acapara l’atenció. El candidat demòcrata, amb un pentinat estil Artur Mas, aposta per una retirada de les tropes. El que ha estat durant divuit anys senador demòcrata per Connecticut li respon que això “posa en perill la seguretat dels EUA”. Lamont i Lieberman divergeixen en gairebé tot. Ningú diria que vénen del mateix partit. En aquestes eleccions s’endurà el vot republicà i escoltant el seu discurs no sembla estrany: “Els terroristes islamistes volen destruir el nostre estil de vida i hem de fer el que sigui possible per capturar – los i matar – los”. Lamont l’acusa d’haver posat en perill les llibertats individuals.
 
Republicà populista

Schlesinger es guanya l’audiència amb acudits i un discurs populista sobre els immigrants. “El Joe els vol donar amnistia, el Ned beques escolars, i jo una coça”, diu.

Al carrer un grup de dones vestides de rosa amb missatges pacifistes ens transporten enrere en el temps. Han canviat el Vietnam per l’Iraq però el missatge continua sent el mateix: “La guerra s’acaba si tu ho vols”, diu Judy Evans, parafrasejant Lennon.

Jim Goodnow, de Texas, baixa del seu autobús, amb el qual porta recorreguts més de 40.000 quilòmetres per demanar la retirada de les tropes de l’Iraq. Pel que pugui passar, ha penjat un nou lema: “No ataqueu l’Iran”. Recorda que va començar com a activista fent campanya contra Nixon.

Per si algú dubta de la utilitat d’aquests debats, John Martin Stark es planteja canviar el vot després d’haver – hi assistit. ¿El balanç? “Tenim dos bons candidats i un excel·lent còmic”, diu mentre s’apaguen els llums del teatre.