AClichy – sous – Bois no hi ha cap comissaria de policia. No hi ha cinemes ni centres socials. L’únic que hi havia va ser cremat durant la revolta dels suburbis de l’any passat. Tampoc no hi ha cap estació de tren. L’única manera d’arribar a aquest suburbi de la perifèria de París és amb l’autobús 601, que surt de Le Raincy, un dels únics reductes burgesos del departament Seine – Saint Denis. A causa dels contrastos entre la població de les dues ciutats, a dalt de l’autobús s’hi barregen joves de la banlieue amb senyores que s’agafen ben fort la bossa.

Cinc minuts després d’abandonar les mansions residencials, el 601 arriba a Clichy amb la sensació de recórrer el mig del no – res, en un dia especialment gris. “Benvingut al centre de la nostra gran ciutat”, diu un jove amb una ironia que deixa desarmat. Aquí va començar, ara fa un any, la revolta incendiària que durant tres setmanes va deixar en evidència els desequilibris del model social francès. Es va saldar amb 9.100 cotxes incendiats i gairebé 3.000 detencions. Calien solucions ràpides i l’executiu francès va desbloquejar grans quantitats de diners: 600 milions d’euros per als ajuntaments de les banlieues i 100 milions per a les associacions que treballen als suburbis conflictius.

Què ha canviat un any més tard? “Jo no he vist cap canvi. Diria que ens trobem exactament al mateix punt. I per aquí tothom diu que la setmana que ve es tornaran a cremar cotxes”, explica Semra, de 22 anys, d’origen algerià i amb una feina al sector immobiliari. “Tot segueix igual”, insisteix un jove carter d’origen subsaharià que passa pel costat repartint el correu. “Aquí només som francesos a l’hora de pagar els impostos”, es queixa una dona marroquina que fa poc que va arribar al barri.
 
Criminalitzar els joves

En un modest restaurant d’especialitats turques, Nevin reafirma aquesta tesi, però no està d’acord amb la visió desesperada que n’ofereixen els mitjans. “He vist coses pitjors”, diu aquesta immigrant a la cinquantena, que fa 25 anys que viu a Clichy. “I ja està bé de criminalitzar els joves. El meu fill no ha cremat ni un sol cotxe. Es passa el dia al conservatori i ha après a tocar el piano i la flauta”, explica amb orgull. Però aquest conservatori és l’únic equipament cultural de la ciutat. I el cert és que no tots els alumnes són tan aplicats. A mig matí de divendres passat, molts joves eren al carrer i no a l’escola. “Avui ens hem pres el dia lliure”, explicava un d’ells.

A uns dies del primer aniversari de la revolta, la tensió a Clichy és notable. Se sospita que l’escalada de provocacions entre els joves i la policia antiavalots acabarà amb una nova explosió de violència i incendis nocturns quan faci un any exacte de la mort dels dos joves de Clichy que va desencadenar els disturbis. Serà el 27 d’octubre a la nit. Els incidents han anat en augment durant els últims dies. Dijous a la matinada, una jove policia va ser atacada a Aulnay – sous – Bois, no gaire lluny de Clichy, per un grup de joves. Uns dies abans, un altre agent va ser ferit a Epinay – sur – Seine.

El ministre d’Interior, Nicolas Sarkozy, està en el punt de mira. L’any passat va sortir victoriós de la crisi, més per l’extinció natural dels incendis que per mèrits propis. Però, en cas d’una nova revolta suburbana descontrolada, les ambicions presidencials de Sarkozy podrien córrer perill. Per això ha reforçat el discurs sobre la seguretat – una de les seves especialitats i la clau del seu èxit polític – i ha anunciat una reforma legislativa per fer que els que agredeixin els agents policials siguin jutjats per tribunals del criminal. Una altra proposta de Sarkozy és fer que els joves d’entre 16 i 18 anys siguin considerats majors d’edat si reincideixen. “La República no pot acceptar aquest tipus d’actes. Cal ser justos però ferms”, ha justificat Sarkozy.

Però els ciutadans de les banlieues creuen que la justícia que es mereixen és una altra. No n’hi ha prou de renovar els edificis – “tot el que han fet aquest any és canviar una vorera”, explica un senyor rialler que ha viscut a Clichy durant trenta anys – , sinó que s’ha de potenciar l’educació i l’orientació professional en barris on el principal problema és que no hi ha res a fer. Però, com ja passava fa un any, sobretot volen que algú escolti els seus problemes.

De retorn al restaurant turc, Nevin segueix analitzant la situació de les banlieues, que compara amb “un carrer sense sortida”. I es nega a cobrar la consumició. “Convida la casa”, diu davant la sorpresa del foraster. “Cal agrair que vingui gent de fora a interessar – se pel que passa a Clichy”, argumenta. “Encara que sigui una vegada a l’any”.