Abou Jahjah té l’aparença de qualsevol ciutadà europeu d’origen àrab. És jove, té poca barba, vesteix com un occidental i viu a Bèlgica, on presideix la Lliga Àrab Europea, un grup que ha provocat moltes polèmiques per les seves opinions sobre l’Islam. Però més enllà d’això, fa un temps va llançar una proposta seriosa sobre els drets lingüístics que ha provocat un petit terrabastall sociològic. El seu plantejament és simple: si els 75.000 alemanys de Bèlgica gaudeixen de protecció i promoció oficial del seu idioma, per què no s’atorga el mateix reconeixement a l’àrab, parlat per molta més gent en el mateix país?

Aquest dilema gens anecdòtic és un exemple del caire que està prenent el debat sobre la immigració i la multiculturalitat. Precisament, durant els darrers tres dies Barcelona ha acollit un simposi sobre els drets lingüístics com a factor d’inclusió social, organitzat pel CIEMEN i la Unió Europea (UE) a través del programa Mercator.

Un dels ponents, el politòleg nord – americà i professor de la Universitat de Princeton Alan Patten, va mostrar la seva oposició a la concessió de drets lingüístics col·lectius als immigrants, tot i respectar la seva llengua materna de manera individual sempre que sigui possible. Per construir un discurs que doni suport “moralment i legalment” a aquesta proposta, Patten va explicar que l’atorgament de drets lingüístics no s’hauria de basar en el nombre de parlants, “sinó en consensos de caràcter històric i cultural”. Al seu parer, la concessió de drets lingüístics hauria de ser una realitat quan una comunitat lingüística nouvinguda hagués demostrat, amb el pas de molt temps, la seva voluntat de permanència.

Si no es fes així, va afegir, “ja tindríem moltes comunitats lingüístiques protegides oficialment a Europa i els Estats Units, les quals farien impossible la integració, afavoririen la creació de guetos i tindrien un cost econòmic inacceptable”. En resposta a Abou Jahjah, va sentenciar que “els àrabs de Bèlgica haurien de tenir drets lingüístics si són capaços de conservar la llengua durant un o dos segles”. Tot i ser conscient que el seu discurs és políticament incorrecte, Patten va assegurar que ningú més ofereix respostes a aquest problema, més enllà de “bones paraules i actituds paternalistes”.

Més moderat, el professor de la Universitat de Cardiff i reconegut expert en la matèria, Colin Williams, va dubtar de la voluntat de les institucions europees d’afrontar el problema amb tota la seva dimensió i va fer una crida als ciutadans i les institucions més pròximes a implicar – se en la integració per aportar – hi petites experiències. Al seu parer, la integració es farà “quan siguem capaços de convertir les llengües només en mitjans de comunicació i no en elements identitaris”.

Segons ell, però, la globalització tindrà un efecte beneficiós per a les minories nacionals europees, com la catalana o la gal·lesa. Així, va afirmar que “Europa ja no ens veu com una amenaça i, potser per netejar la seva consciència en matèria de multilingüisme, donarà més suport a les seves pròpies minories en detriment de les noves minories que arriben al vell continent”.

Tot i així, altres ponents van apostar per impulsar el discurs del multiculturalisme. Per exemple, el professor Ricard Zapata, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va demanar que el departament de Cultura es converteixi en departament de multiculturalisme, sempre que quedi clar que la llengua catalana ha de ser la llengua principal.