La marató del dia comença i acaba en un plató de Sant Joan Despí. Entremig, en Mas té un acte sobre polítiques socials a les Cotxeres de Sants i un dinar amb el món cultural al Teatre Nacional: ha d’explicar a la gent del meu gremi què pensa fer per tenir – nos contents. Per això pateixo quan, a les nou i vuit minuts del matí, amenaça de quedar – se aparcat a TV3, esperant que en Montilla accedeixi a parlar amb ell. “Si vostè li truca ara i el porta, jo em quedo aquí. Més clar no l’hi puc dir. Agafi el mòbil”, insta el candidat a Josep Cuní. No fotem, home, avui no: em fa gràcia saber qui seria el conseller de Cultura d’un govern convergent.

A les nou menys cinc, el mestre Cuní em desconcerta. Diu que en Mas està jugant al set i mig, i atribueix l’analogia a Vicenç Villatoro. Jo juraria que això ho havia escrit dilluns passat el Pere Martí, cap de Política d’aquest diari, però no em feu gaire cas, que a aquestes alçades de la campanya ja carburo a mig gas. De fet, també juraria que en Villatoro serà el nou conseller, i vés a saber.

A dos quarts d’una l’Artur Fletxa Negra és a BTV. Ni la camisa ni la corbata ni l’americana són les mateixes d’abans. M’estranya que hagi tingut temps de passar per casa a canviar – se, però tot podria ser: si algú encara dubta que el temps és relatiu, que segueixi un polític en campanya. Confirmo que l’entrevista és en diferit perquè no li pregunten res del carnet per punts dels immigrants.

Baixo a bon pas fins al Teatre Nacional. Com que a hores d’ara no m’ha trucat ningú de CiU, suposo que no compten amb mi per fer – me consellera del ram. Pel camí em trobo el professor i assagista Ferran Sáez: m’assegura que ell tampoc ha rebut cap trucada. A la porta coincidim amb Sam Abrams: ja som tres, els descartats per ocupar el càrrec.

L’editor Fèlix Riera sona com a relleu de Mascarell: ell insisteix que continuarà dins el món del llibre, i que aviat m’explicarà nous projectes editorials. Després se m’emporta cap a un racó i jo em faig il·lusions: ara ve quan m’oferirà una direcció general, com a mínim. Però no.

El presentador de l’acte és Vicenç Villatoro, que ens regala un senyor míting. Quina passió, quin entusiasme: es nota que aquest paio és novel·lista. “No hi ha granges d’escriptors”, observa. Tampoc avancem en ramat, excepció feta dels poetes imparables.

Ep, notícia: en Mas reconeix que el tripartit ha augmentat els pressupostos de Cultura. Corre a afegir que “els diners no ho són tot”. Tot seguit el candidat diu que tothom s’ha “abraonat” damunt seu per la proposta d’incentivar els immigrants. L’últim abraonament que recordo va ser el del conseller Pujals sobre Flotats: després d’allò, l’actor va emigrar.

Al final tothom s’acosta a saludar en Villatoro, per aquella llei no escrita que ens empeny a tocar poder. “Tot està per sortejar, jo no em faig cap pla biogràfic”, dissimula ell. “Mantinc els meus contractes amb els editors”, em diu. O sigui, la conselleria no l’apartarà de la literatura.

Això havia de ser un dinar a peu dret, però la cultura no permet gaires alegries: ens serveixen una copeta i encara gràcies. A la recerca d’alguna cosa comestible, detecto uns tomàquets dins un gerro d’aigua: són per fer bonic. ¿No era fa una estona que es criticava la cultura d’aparador?