Quan em trobo amb algú de la dreta, sempre em sorprèn la monotonia de les seves respostes, com si tots repetissin un mateix disc. La primera cosa que et diuen és que això de dretes i esquerres no existeix, que és cosa del passat, en contrast flagrant amb la realitat que ens envolta; de seguida diuen que mai s’havia viscut tan bé al món com ara, i si goses parlar de sida, narcotràfic o pasteres, t’asseguren que en el passat tot això passava multiplicat per cent, tot i les dades contumaces sobre el nivell en augment de la fam; al cap de no res ja t’expliquen que l’únic model en què ens hem d’emmirallar és Estats Units, un país modèlic sense cap disfunció, excepte per a les mentalitats infantilment antiamericanes; de seguida t’anuncien que l’ordre públic és fonamental per al desenvolupament, i que el famós dret a la manifestació o a la vaga és una romanalla del passat que faríem bé de superar; al cap d’un momentet ja s’atreviran a dir – te que, mira, si vols t’ho prens com un acte racista, però la nostra cultura és superior a la dels immigrats i els hem de fer fora si no volem jugar al seu joc en comptes de jugar al nostre. I tornen a repetir que això de les esquerres i de les dretes és una figura retòrica del XIX.

Marededeusenyor: o tenen pa a l’ull o fan veure que no s’hi veuen. Unes notícies de premsa recents, només com a mostra: “A diversos Estats mexicans hi ha hagut una onada de decapitacions per part dels narcotraficants”. “Es fan tres milions d’ablacions a l’any”. “La gran fortuna de Pinochet prové del tràfic de cocaïna”. Maco, oi? Voltaire, sisplau, vine i torna’ns a explicar com és de ridícul allò del millor dels mons possibles!