Maria de la Pau Janer

Els diaris en parlen i els telenotícies ens n’ofereixen imatges. Sabem quins rostres d’esgotament i dolor tenen. Els hem vist arribar a la costa amb la mirada perduda, el gest retut, la il·lusió d’abans convertida en derrota. Hem vist joves que morien a la mar, dones embarassades, infants molt petits que miraven al seu voltant sense entendre res. Hi ha realitats que no s’arriben a entendre mai: dones i homes en una pastera, desafiant la mar, la intempèrie, el fred, avançant cap al desconegut. Han estalviat durant molt temps per fer realitat un somni. Ara s’ho juguen tot a una carta de vida o de mort. Són situacions terribles que es repeteixen amb una freqüència alarmant. Són escenes que han arribat a formar part del nostre panorama quotidià.

Quina és l’altra cara de la moneda d’aquesta mateixa realitat obscura? Tenim informació dels qui inicien la ruta, però no en tenim gaire dels qui es queden allà. Són els familiars i amics dels qui marxen. Totes les esperes són dures. Esperar a vegades és pitjor que fer. El qui s’arrisca corre perills. Els qui esperen notícies saben que els dies es fan molt llargs. Mame Arran Leye té cinquanta anys. Sinipathe, que en té vint – i – cinc, s’embarcà el mes de gener passat en pastera cap a les illes Canàries. La dona viu en un suburbi pesquer de la badia de Dakar, al Senegal. Des que el fill va partir, no n’ha sabut res. Està desesperada. Ha convertit els dies en una espera.

Sent que té la vida trencada. Com moltes altres dones, no vol acceptar l’evidència. Pensa que tornarà a veure l’ésser estimat, que no l’ha perdut. S’equivoca. Molts no arriben mai. Els seus cossos morts es perden al mar, o a l’arena d’una platja. Si arriben, molts fan feines il·legals i viuen en condicions inhumanes. No poden continuar emprenent els viatges de la mort. Hi ha situacions insostenibles. L’objectiu hauria de ser dignificar les condicions de vida als seus llocs d’origen. El somni – no sé si inassolible – de fer un món una mica millor.