“ La Maricarmen també ets tu, que has hagut d’anar – te’n als afores per viure en un pis de merda”. És el que pensa la Carla, de 34 anys, cada vegada que sent algun conegut fer comentaris despectius sobre l’anciana morta que vivia en un pis de renda antiga. Tot i que l’indignen, s’estima més callar i deixar passar el comentari.

La Laura, també a la trentena, es va trobar amb una contradicció semblant sentint com un amic de la seva parella qüestionava les reivindicacions per l’habitatge mentre reconeixia que comprar – se un pis era “prohibitiu”. La Marta, de 30 anys, que prefereix no revelar el seu nom real, sent cada vegada més distància respecte a una amiga molt pròxima que critica la regulació dels lloguers malgrat viure en un habitatge de protecció oficial. “Em costa d’entendre que algú que rep ajuts públics s’identifiqui més amb partits que no van aprovar els decrets que amb persones vulnerables”, explica.

Com elles, moltes persones s’enfronten a preguntes incòmodes sobre els límits de l’amistat i les diferències ideològiques. Què fer quan algú a qui estimem defensa idees que xoquen amb els nostres valors? Quines són les nostres red flags en una amistat? I quines condicions permeten que aquest vincle es mantingui malgrat aquestes discrepàncies?

Aquesta frontera entre la discrepància i els valors que considerem innegociables és, precisament, la que pot posar a prova una amistat. “El límit entre pensar diferent i posar en qüestió la nostra amistat apareix quan la discrepància deixa de referir – se a les nostres idees i comença a afectar la dignitat de les persones”, assenyala Eduardo Infante, filòsof i escriptor.

A l’Astrid Martín, de 42 anys, defensar els seus principis li ha costat alguns vincles. “He perdut bones amistats, o el que jo creia que eren, per no permetre comentaris racistes davant meu, sent veneçolana”, diu. I afegeix: “Necessito envoltar – me de gent que respecti els drets humans”.

Tot i que Espanya no és el país amb més polarització ideològica, sí que està entre els més polaritzats afectivament. Ho reflecteix una anàlisi comparada del 2022 dels politòlegs Mariano Torcal i Josep Maria Comellas, que assenyalen que la confrontació política creixent no es pot explicar només per la distància ideològica dels ciutadans.

“La societat no està tan enfrontada per les seves preferència, sinó perquè s’identifica i sent afinitat amb un grup, i rebutja aquells que percep com a part de l’altre bàndol”, explica Eva Anduiza, catedràtica de Cièn­cies Polítiques a la UAB. En aquest sentit, la politòloga considera que s’han reforçat les identitats de grup, la distinció entre “els nostres” i “els altres”.

Esther Clavero, doctora en Sociologia a la Universitat de Múrcia, considera que la polarització ideològica pot ser “saludable” perquè “revitalitza” el debat polític. L’afectiva, en canvi, pot tensar les nostres relacions per­sonals. “De tota manera, solem odiar o sentir més rebuig envers un líder polític o envers l’elit política que no pas envers el meu veí que el vota”.

La divisió entre grups s’explica per diversos motius. “Els partits alimenten la confrontació i construeixen discursos amb poca possibilitat de pactes”, resumeix Anduiza. Tot aquest clima genera que els debats se simplifiquin. “Qüestions com l’habitatge o la immigració es presenten entre posicions oposades, quan en realitat tenen moltes dimensions”, assegura.

Un exemple d’aquests bàndols són les imatges de fa dues setmanes en què joves ultres van increpar els acampats a la Puerta del Sol (Madrid) amb proclames feixistes. “Que l’habitatge sigui accessible és una cosa que pot beneficiar persones de posicions polítiques diferents, però aquesta reflexió perd pes quan es planteja en bàndols enfrontats”, exemplifica Anduiza.

Mentre algunes persones trenquen vincles per determinats discursos, la Carla assumeix les seves contradiccions i es continua relacionant amb una parella d’amics que “no són racistes, però els ajuts els els donen a ells i cometen més delictes”. “Una cosa és el que diguin en la intimitat amb mi i l’altra és que el posin a la pràctica”, defensa. Per Infante, si un amic fa un comentari racista, “no crec que l’estigui respectant quan assenteixo per evitar un conflicte, més aviat estic renunciant a ajudar – lo a examinar les seves pròpies creences”.

Mentre que algunes persones consideren que certes idees són incompatibles amb una amistat, d’altres troben la manera de

conviure – hi. És el cas d’en Jordi (nom fictici), de 38 anys, que vota partits de dreta i els seus dos millors amics són del PSOE i de Sumar. “ Discrepem molt, però no deixo de mantenir una amistat en funció del que opinin”, explica. Cada un defensa la seva posició i es gasten bromes per les seves diferències. “Jo els anomeno rastaflautes o menjagambes i a mi em diuen nazi o trumpista”. I afegeix: “Quan el debat ja no dona més de si, parlem del Barça”.

Infante assenyala que la polarització pot portar una societat en què la identitat política de­termini “qui escoltem, respectem o estimem”. “Les xarxes no han inventat l’enfrontament, però han trobat una manera d’explotar – lo. L’algoritme ha descobert que la polarització resulta molt més lucrativa que el diàleg”. El risc, adverteix, és que perdem la capacitat de discutir sense deixar de reconèixer – nos en l’altre com a éssers humans.