Migrant mother és el títol d’una fotografia de Dorothea Lange inscrita en l’imaginari col·lectiu. Tant és així que potser no només no caldria descriure – la, sinó que fer – ho és condemnar – se al fracàs perquè en aquest cas sí que una imatge val més que mil paraules. Tanmateix, ho assajaré discretament: el seu centre l’ocupa una dona amb un rostre que expressa cansament, preocupació, vulnerabilitat i alhora resistència; a la seva falda hi ha un nadó i a cada costat, una criatura: totes dues girades d’esquena. La fotografia va fer – se, el març de l’any 1936, en un campament de treballadors migrants a Nipomo (Califòrnia), on, provinent d’un lloc d’Oklahoma devastat per les tempestes de pols en un temps de crisi econòmica, hi havia arribat la dona (Florence Owen, vídua, amb set fills, l’últim dels quals d’una nova parella) per recol·lectar – hi pèsols: una pluja gelada, però, va malmenar la collita i els desplaçats al lloc no hi van trobar feina. Aquesta imatge, potser la més emblemàtica de la Gran Depressió als EUA, forma part, evidentment, de l’exposició Dorothea Lange. Un llarg viatge, programada en la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, que, fins al 18 d’octubre, se celebra a Palafrugell. Paga la pena veure – la. Amb fragments molt ben triats de la novel·la Els raïms de la ira, de John Steinbeck, s’hi mostren fotos fetes per una dona que va reflectir – hi la pobresa i la precarietat dels retratats, però, amb un dramatisme contingut, també la seva dignitat. Hi ha una mirada respectuosa i empàtica capaç de fer – nos sentir que aquelles persones són els nostres semblants amb un destí advers que podríem tenir. També per això paga la pena veure – la en aquests temps, com en tots, i em sembla que no cal dir el perquè.