Si deixem de banda els casos extrems en què un pare o mare mata un fill per fer mal a la parella, un cas dels més terribles de violència vicaria és el segrest d’un fill per part d’un dels cònjuges sense esperar sentències judicials sobre la pàtria potestat i fent cas omís del que pensi l’altre progenitor.

Aquest és el cas que va succeir a la família del dibuixant i guionista de còmic francès Riad Sattouf, autor de Yo, Fadi. El hermano robado (Salamandra Graphic), en què explica un dels conflictes familiars quan el pare va decidir endur – se el germà petit a Síria arran de la negativa de la mare d’anar a aquest país de majoria musulmana.

El nucli familiar està format per la mare, una francesa cristiana malalta de càncer, els tres fills i el pare, un musulmà sirià que sovint s’absenta de la llar. En un dels retorns vol endur – se la família a Síria i arran de la negativa de la mare decideix raptar el seu fill petit, Fadi, i endur – se’l al seu país.

La història transcorre en el període en què governava la família Al – Assad. Tot i ser una república àrab i no una república islàmica, les tensions religioses van esclatar en una guerra civil en què, a més de l’enfrontament entre cristians i musulmans, hi havia el desgavell entre les diferents faccions islàmiques.

La mare ja havia tastat l’ambient religiós del país en estades anteriors i havia constatat la situació de la dona. Per això tenia clar que la seva independència com a persona es diluiria si deixava la Bretanya francesa per traslladar – se amb tota la seva família a l’Orient Mitjà.

Aquesta novel·la gràfica és la primera part del relat de Fadi, el germà petit de Riad Sattouf. A la novel·la gràfica El árabe del futuro ja va relatar la seva vivència familiar caracteritzada per la perplexitat i, a voltes, la violència, que generava un xoc de cultures tan fort com el que va viure en primera persona. Per aquest volum, que inclou les vivències del període 1986 – 1994, l’autor va realitzar un seguit d’entrevistes amb el germà petit que va aportar detalls que Riad ignorava.

L’acoloriment de l’obra utilitza pocs colors i hi predomina l’ocre groguenc. Tot i el dramatisme de les situacions que relata, l’obra té gràficament un estil fresc, gairebé naïf, i el to de denúncia mai traspua un odi visceral, més aviat posa en evidència la dificultat de compaginar les diferents tradicions culturals, una de més moderna i una altra d’ancorada en un passat de idees castradores.

Tot i tenir l’aparença d’un beneit, el pare mostra en certs moments una violència extrema que mira d’amagar al fill petit per semblar un pare exemplar, però el que vol és posar – lo en contra de la mare comprant – li llaminadures de manera constant i regalant – li el que en aquell moment era el màxim somni d’un nen de vuit anys: una Game Boy. Una consola portàtil que Fadi aviat deixa de tenir perquè el pare la hi requisa per subornar l’agent de la duana que li posa pegues per creuar el control de passaports d’accés a Síria. Entre els plors per la pèrdua del seu tresor i els que li provoquen l’enyorança de la mare, el pobre Fadi està a punt de deixar eixuts els llagrimalls. Per saber el final de la història caldrà esperar que es publiqui una nova tramesa.

Riad Sattouf (París, 1978) que, lògicament, apareix representat com a germà gran en aquesta obra, ha tingut una projecció internacional que el va fer guanyar als Estats Units el Los Angeles Graphic Novel Prize; al Japó, el premi a l’excel·lència del Japan Media Festival i a Alemanya, el Max und Moritz Prize.