La darrera reunió dels ministres de Justícia i d’Interior de la Unió Europea a Tampere ha servit per constatar la profunda discrepància que mantenen els Estats més importants de la UE amb Espanya en política immigratòria. El govern espanyol va demanar en la cimera l’ajuda i el suport necessaris per frenar una allau que els pot acabar afectant a tots. Els representants dels 25 van acceptar utilitzar fons comunitaris per cobrir una part important dels costos que assumeixen els membres que reben més directament la pressió migratòria, però alhora van retreure a Espanya la seva política immigratòria. Els ministres d’Interior d’Alemanya i Holanda van recordar que Espanya va legalitzar l’any passat 700.000 immigrants sense demanar el parer dels altres membres de la Unió. Aquestes crítiques són legítimes. Si els efectes de la immigració massiva provinent del continent africà afecten els 25 Estats que en formen part, és lògic que les grans decisions que prengui cadascun per separat també s’hagin de consensuar. El ministre d’Interior alemany fa ser prou il·lustratiu en aquest sentit: “La solució més fàcil és acabar demanant sempre diners als altres”.

Sembla que la Unió Europea ha començat a prendre consciència de l’abast del problema, malgrat alguna sortida de to menys justificable, com la que a Tampere demanava a Espanya que no s’ofegui en un got d’aigua perquè li arribin en un estiu 25.000 immigrants. És obvi que les fronteres d’Espanya, d’Itàlia o de Malta, que són les més afectades per l’arribada de subsaharians sense papers, ja no pertanyen exclusivament a aquests Estats i que les polítiques immigratòries han de començar a pactar – se dins la UE amb la mateixa eficàcia amb què es defineixen conjuntament actuacions en altres sectors econòmics o socials. Però també ho és que qui actua unilateralment després no pot demanar solucions multilaterals.

Els avantatges de la darrera regularització a Espanya eren innegables. Resituar en el mercat amb tot en regla centenars de milers de treballadors il·legals reduïa l’abast d’una anomalia social alarmant i resolia un problema humanitari greu. Però alhora la decisió va comportar inconvenients. Tots els que negaven l’efecte crida de la mesura també es van equivocar, començant pels mateixos ministres del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. No s’entén l’allau d’immigrants il·legals d’aquest d’estiu – dels que han arribat en embarcacions precàries i dels que han entrat amb moltes més facilitats pels aeroports – si no és com a conseqüència directa d’aquella decisió.

Però la política immigratòria del govern de Zapatero planteja molts més dubtes, denunciats igualment per alguns dels ministres d’Interior i Justícia europeus. Espanya no pot continuar practicant una política de contradiccions a l’hora de rebre la immigració il·legal. Els ministres de Zapatero han comentat que no es pot repatriar més gent per la falta de col·laboració dels països d’origen. Hi tenen, aquests països, molta responsabilitat, és cert, però també en té Espanya quan accepta que la gent que arriba es pugui empadronar en un ajuntament i començar a gaudir d’avantatges socials mentre espera una ordre de repatriació que no arribarà.