L’estremidor 43,8% dels vots obtingut per Alternativa per a Alemanya a Saxònia – Anhalt ja no és un símptoma local, sinó una advertència global. L’Alemanya actual no és la República de Weimar, però ignorar els paral·lelismes seria una irresponsabilitat històrica.

Com a la dècada del 1930, l’extremisme actual capitalitza la por a la immigració, la frustració econòmica i el rebuig a les elits mitjançant un nacionalisme excloent. Hitler no va destruir la democràcia des de fora: es va servir dels seus propis mecanismes i llibertats, en una societat profundament dividida, per desmantellar – la des de dins.

Aquest auge no implica que el nazisme torni de manera idèntica, sinó una cosa encara més inquietant: el feixisme, la idea que Europa va creure haver bandejat, torna a trobar un suport massiu al cor del continent. La història no es repeteix, però rima. Quan el radicalisme es consolida com una majoria potencial, la complaença és complicitat. Mirar cap a una altra banda davant l’erosió democràtica equival a acceptar el retorn de les tragèdies que crèiem superades.