Hi ha una cosa especialment inquietant en el que ha passat aquests dies amb Héctor Bellerín: que un partit de futbol pugui acabar convertit en l’excusa per desplegar un discurs d’odi contra una persona per la seva manera de vestir, els seus gustos o les seves idees polítiques. I que aquest discurs sigui pronunciat davant d’una audiència enorme. Després de la victòria del Betis contra el Real Madrid, el youtuber Iñaki Angulo va atacar Bellerín durant el seu comentari del partit. No es va limitar a parlar de futbol. Va fer referència al fet que es pinta les ungles, que llegeix llibres escrits per dones i que és d’esquerres, i va utilitzar un insult homòfob per referir – se a ell. Una associació ha portat les seves paraules davant la fiscalia per un possible delicte d’odi. Però això va molt més enllà d’un youtuber i d’un partit de futbol. El problema és què ens està passant quan determinades barreres que fa uns anys haurien fet que moltes persones s’ho pensessin dues vegades abans de parlar avui són travessades amb una facilitat extraordinària.

Vivim en una economia digital on la provocació dona audiència. L’insult genera comentaris, la humiliació genera comparticions i el discurs més bèstia pot acabar generant més visualitzacions, més seguidors i més negoci. Es crea així un cercle pervers, perquè com més lluny es va, més repercussió s’obté. I com més repercussió, més incentiu per tornar a anar encara més lluny.

L’extrema dreta i els seus ecosistemes digitals han entès perfectament aquesta lògica. No cal que cada creador sigui militant d’un partit. N’hi ha prou que es vagin normalitzant els seus marcs ideològics com l’antifeminisme, el racisme, l’homofòbia, el menyspreu a l’esquerra, i la defensa d’una masculinitat agressiva i permanentment ofesa. Allò que abans era impresentable es converteix en “provocació”. La provocació, en entreteniment. I l’entreteniment, en engagement.

I aquí Bellerín és un objectiu perfecte, perquè representa exactament allò que determinats discursos reaccionaris no saben com encaixar. És un futbolista d’elit que es declara d’esquerres i que fa anys que qüestiona públicament el masclisme i la hipermasculinització del futbol. Ha defensat la necessitat de trencar amb els rols que el patriarcat imposa als homes i ha reivindicat un altre tipus de futbolista. Ha pres posició en defensa de Palestina i ha denunciat la situació a Gaza. Bellerín no encaixa en el personatge del “futbolista mascle” que alguns volen imposar. Es pinta les ungles, parla d’emocions, llegeix autores feministes, parla de política, defensa la igualtat i qüestiona els seus privilegis i els del seu propi entorn. I aquesta és la clau.

Els insults contra Bellerín són una manera de castigar un home que s’atreveix a sortir del guió. La masculinitat patriarcal imposa fronteres: això és d’homes, això és de dones, això és masculí, això és femení, això és fort, això és dèbil. Pintar – se les ungles, parlar de feminisme o llegir llibres escrits per dones es converteix, per a aquesta mirada, en una amenaça. Però Bellerín demostra justament el contrari: que un home no és menys home pel fet de ser sensible, feminista, d’esquerres o per mostrar – se tal com és. I això és profundament polític. Mentre l’extrema dreta intenta vendre una masculinitat basada en la dominació, la superioritat i l’agressivitat, hi ha homes que estan construint altres referents. Homes que no necessiten demostrar la seva masculinitat humiliant ningú. Per això aquesta polèmica no hauria de quedar reduïda a una guerra de xarxes ni a una discussió entre madridistes i bètics. El futbol és només l’escenari. El conflicte real és cultural.

L’extrema dreta vol aconseguir que la defensa de la igualtat sembli una provocació i que el masclisme es presenti com una rebel·lia. Ha convertit el feminisme, les persones migrants, les persones LGTBI i l’esquerra en blancs habituals d’una maquinària digital que premia la indignació. La pregunta és quin tipus de societat volem normalitzar. Una en què l’odi, la humiliació i el masclisme siguin una estratègia legítima per aconseguir likes? Una societat en què la llibertat d’expressió serveixi d’excusa per convertir qualsevol barbaritat en entreteniment? No podem permetre que els algoritmes decideixin on són les nostres línies vermelles. Perquè cada línia que deixem passar avui serà una mica més lluny demà.

I plantar cara a aquesta normalització no és censura. És defensar una societat on la llibertat, la igualtat i la dignitat de les persones valguin més que qualsevol clic.