Impossible de trobar cap explicació a la desídia de Pedro Sánchez amb Ceuta i de Salvador Illa amb els docents. Amb Ceuta ni tan sols han sabut elaborar un relat coherent. Sumar i Podem, tan contraris a les fronteres (bé, menys les de Ceuta i Melilla, entre d’altres) són dels més bel·ligerants contra el govern del Marroc. L’acusen d’organitzar l’enorme onada d’immigrants. I titllen (juntament amb Rufián) de pusil·lànime el govern de Sánchez. No entenen que el PSOE defensi el Marroc, ja que el Marroc és un soci de Netanyahu i de Trump. Però Sumar tampoc s’escapa d’altres contradiccions. La ministra Yolanda Díaz afirmava que a l’agost havia pujat el nombre d’aturats a causa del procés de regularització de mig milió d’immigrants… Tot un autogol en defensa del seu Ministeri de Treball. Pel que fa al president Illa, acabades les vacances d’agost, fa sortir la consellera Esther Niubó a la palestra com un botxí, exhibint tres caps tallats per intentar ocultar desviar la seva responsabilitat amb l’esguerro de les PISA. Illa fa una crida retòrica al diàleg als docents per desconvocar la vaga d’avui quan ha impedit tot diàleg. Sánchez irromp a la desesperada intentant recuperar Junts. De cop, ai, els pressupostos, i torna a moure el català a Europa i vol parlar de la transferència d’immigració, de retocar la proposta de finançament… Malauradament, representants de Catalunya prioritzen que la clau del la hisenda catalana la tingui el PSOE o el PP o Vox, i no pas el Parlament de Catalunya. Res, volen que continuem pidolant any rere any a Madrid. Com sempre.