Si Catalunya és una nació, cal respondre una pregunta fonamental: qui és català? La resposta no pot dependre de la sang, els cognoms, el lloc de naixement, l’origen familiar, l’ètnia ni el lloc de residència. En una nació democràtica i oberta, és català qui se sent català o vol ser català i vol formar part del poble català.

Ser català és, per tant, una qüestió de voluntat de pertinença. Una persona nascuda a Catalunya de pares estrangers pot ser catalana, igual que una persona arribada de qualsevol altre país pot esdevenir – ho si decideix formar part de la nació. I qui viu a Catalunya però no se sent català ni vol formar – ne part no ha de ser obligat a assumir aquesta identitat.

Aquesta pertinença nacional no s’ha de confondre amb el veïnatge administratiu. Estar empadronat en un municipi català acredita la residència, però no determina que una persona sigui catalana ni li atorga automàticament ciutadania catalana.

Cal distingir tres conceptes: ser català, que expressa la voluntat de pertinença al poble català; tenir veïnatge administratiu, que acredita la residència al territori; i tenir ciutadania catalana plena, que és la condició política pròpia de la República catalana i comporta l’exercici dels drets polítics nacionals.

La ciutadania catalana plena no hauria de dependre del padró ni del Registre Civil espanyol, sinó dels criteris i procediments que estableixi la República catalana. Una persona que arriba a Catalunya, hi fixa la residència i manifesta que vol formar part del poble català pot ser catalana per voluntat de pertinença encara que inicialment només tingui veïnatge administratiu. Podrà adquirir la ciutadania plena si compleix els requisits establerts.

Un català no deixa de ser català perquè visqui fora de Catalunya. Qui resideix a qualsevol altre lloc del món pot continuar formant part del poble català si manté la seva voluntat de pertinença. Si té ciutadania plena, residir a l’estranger no li hauria de fer perdre els drets polítics nacionals, encara que la manca de residència pugui tenir conseqüències en els drets municipals.

També poden viure a Catalunya persones que no són catalanes. Tenen els drets humans, civils i socials que els corresponguin i, en determinats casos, drets de participació municipal. Però el simple fet de residir a Catalunya no els confereix el dret a decidir sobre el futur nacional de Catalunya. Aquest dret correspon als ciutadans catalans amb ciutadania plena.

Un menor pot ser català perquè vol formar part del poble català, encara que no tingui capacitat legal per votar. Els requisits per exercir els drets polítics no afecten la seva pertinença nacional.

Aquesta distinció és essencial respecte del dret d’autodeterminació. El titular d’aquest dret és el poble català, però el seu exercici democràtic correspon als ciutadans catalans amb ciutadania plena. Les decisions sobre la sobirania, l’estatus polític, la Constitució o el futur nacional de Catalunya no poden dependre simplement del nombre de persones que tinguin veïnatge administratiu en un moment determinat.

Això no significa negar drets a ningú: tota persona té els seus drets humans; els residents, els derivats de la seva residència; i determinats residents poden participar en les decisions municipals que els afecten. Però els drets polítics nacionals corresponen a la ciutadania catalana plena.

En definitiva, ser català expressa la voluntat de pertinença al poble català; el veïnatge administratiu expressa la residència al territori; i la ciutadania catalana plena expressa la pertinença política a la República i comporta l’exercici dels drets polítics nacionals.

Catalunya pot ser així una nació oberta a tothom, sense distinció d’origen, i alhora una comunitat política amb una ciutadania pròpia. Ningú no ha de néixer català per poder ser català, però tampoc el simple fet de residir a Catalunya converteix automàticament una persona en membre del poble català. Ser català és voler formar part d’aquest poble.