Enmig dels tambors de guerra entre Ceuta i el govern espanyol amb Felip VI pel mig, toca recordar l’última visita d’un Borbó als dos enclavaments colonials que l’Estat espanyol manté a l’Àfrica. Diuen que el rei d’ara hi anirà per obligació. De ganes no en té i el Marroc tampoc l’hi vol malgrat l’amistat que l’uneix amb Mohammed VI, el seu “cosí”. Pedro Sánchez, amb tot, necessita algun gest amb el qual sobreviure en aquesta tempesta perfecte en què s’ha ficat. Molts dels ciutadans de les colònies estan que trinen contra el Marroc i contra els migrants –adults i menors– que no aconsegueixen fer fora de les fronteres oficials. El que està clar és que els reis no s’han atrevit en aquests 12 anys de regnat, no 20 com va dir Pedro Sánchez a la SER, a posar un peu a terra a Ceuta o Melilla. Els marroquins sempre consideren aquestes coses com una provocació i ara tenen agafat el president espanyol per la part que no sona. La teoria conspirativa que manté que l’espionatge amb Pegasus al mòbil del president espanyol va tenir èxit agafa cada vegada més volada quan sents les paraules del líder del PSOE. Potser fem volar la imaginació, però quan Sánchez acusa Rússia, Israel i els Estats Units dels fets del 30 i el 31 de juliol també ho fa sense proves.

Mentre els habitants de Ceuta esperen i desesperen el rei d’ara, molts recorden aquests dies l’arribada de Joan Carles I el 2007 a la ciutat i també a Melilla, una operació propiciada per un altre president socialista, Rodríguez Zapatero. Va ser el primer viatge d’un monarca espanyol a la zona des de la visita el 1927 d’Alfons XIII, que va tenir lloc un cop perduda la guerra del Rif. Malgrat la pompa, doncs, hi va anar com tot un perdedor.

El passeig i la visita institucional de Joan Carles I i Sofia per la ciutat es van desenvolupar en unes circumstàncies ben diferents a les actuals i van propiciar moments ben curiosos si ens atenim a la geopolítica dels darrers anys. Certament la majoria de gent que va voler rebre el Borbó als carrers van cridar la seva frase preferida “Ceuta és Espanya!” sobretot a la plaça d’Àfrica. El govern de la ciutat autonòmica va preparar aquella visita com una qüestió que anava molt més enllà d’una trobada ocasional. Es van repartir milers i milers de banderes rojigualdas per tot el recorregut per deixar clar que allà volien (i volen) ser tan espanyols com a Toledo. Tots els autobusos que van arribar al centre per rebre els monarques van ser gratuïts.

Això sí, ni la policia ni el govern ni els serveis de seguretat van poder evitar que milers de persones es manifestessin al pas fronterer d’El Tarajal, del qual tant hem parlat aquests dies, per reivindicar Ceuta i Melilla com a territori marroquí. Consultant El Faro de Ceuta, el principal diari de la ciutat, es poden recordar alguns dels lemes més curiosos dels protestants: “Ceuta marroquí”, “Joan Carles no té dret per entrar” i un de ben curiós: “Joan Carles sionista”. Encara faltaven uns anys (2020) perquè precisament el gran amic del rei espanyol signés els Acords d’Abraham en què es normalitzaven les relacions del Marroc precisament amb Israel.

Totes aquestes petites concentracions contra la visita del rei espanyol van ser pactades, és clar, entre el mateix Mohammed VI i la casa reial. Que no fos dit que el Marroc no feia el seu paper, reivindicar la sobirania de les dues colònies, tot i que en aquell moment treballava per una cosa molt més rellevant per ells, controlar el Sàhara Occidental i evitar qualsevol referèndum. L’acord amb Israel, molt celebrat pels Estats Units, era un pas més en aquest sentit. Els Borbons, rebuts sempre a Rabat amb honors, van callar i la reacció de la ministra d’Afers Exteriors espanyola, Arancha González Laya, que va rebutjar la reivindicació del Marroc sobre el Sàhara, va acabar amb la seva trajectòria política. Poc després va ser rellevada del càrrec.

L’obra de teatre entre el Marroc i La Zarzuela per la visita de Joan Carles I a Ceuta i Melilla va incloure la crida a consultes del govern africà del seu ambaixador a Madrid i la suspensió d’algunes reunions bilaterals. Políticament, el monarca, abans que es destapessin la majoria dels seus escàndols, va rebre un suport gairebé unànime dels partits espanyols. Només un diputat d’Els Verds adscrit al grup socialista, Francisco Javier Garrido, va preguntar oficialment sobre les conseqüències d’aquell viatge. La pregunta va quedar registrada però mai ser contestada. Qui remenava realment les cireres al PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va admetre aquells dies que la relació amb el Marroc era excel·lent i que després d’uns dies de la visita dels reis ningú ho tindria en compte a Rabat.

La visita de fa gairebé 99 anys (1927) de l’avi de Joan Carles I, Alfons XIII, a Ceuta va tenir lògicament un caràcter ben diferent. L’expectació també va ser màxima. Amb els reis hi viatjava el dictador Miguel Primo de Rivera. Els Borbons van plantar – se a la ciutat amb un cuirassat de l’armada anomenat Jaime I, en honor de l’antic rei d’Aragó que els castellans s’han apropiat sempre com un heroi propi. L’expedició va visitar els legionaris i la cabra, van anar a missa –això sempre– i van condecorar el coronel Millán Astray, que seria un dels grans aliats de Franco el 1936. L’endemà de la visita a Ceuta van dirigir – se a Tetuan, quan encara formava part del protectorat espanyol, i l’altra ciutat colonial, Melilla.