La Unió Europea hauria d’establir com un dels principis del seu ideari que l’era colonial ja és el passat. Que l’àmbit territorial de la Unió Europea és Europa. I tothom a la Unió Europea hauria de saber que Europa s’acaba a la costa d’Andalusia. A l’altra banda de l’estret de Gibraltar hi ha la costa del Magrib. És Àfrica. En un trosset de la costa del Magrib hi ha una ciutat engabiada (no és l’única) dins d’una tanca metàl·lica reforçada, vigilada, i punxant com un eriçó. És una versió actual millorada de la muralla medieval. Els seus habitants viuen engabiats, empresonats, immobilitzats, entre la gàbia i el mar, temorosos dels veïns, que els poden envair. Quan algú de fora aconsegueix entrar a la gàbia és el desastre i es desfermen les ires de tots els déus: hi ha drames humans (morts, ferits, desapareguts, menors abandonats, baralles, gana, misèria, malalties…). Hi ha protestes i alarma per la invasió d’immigrants, per no haver defensat les fronteres. Es parla de violació de la integritat territorial. Hi ha disputes entre polítics i entre territoris. Hi ha conflictes diplomàtics. Es trenca l’espai Schengen, amb restricció de viatges. Es reforça la gàbia amb més soldats i gent d’armes. Es tanca més la gàbia per mar amb una muralla flotant. Etcètera. La gent del Magrib que entra a la gàbia no són invasors bàrbars, són magribins en terra magribina. Ningú més no hauria de morir intentant entrar a la gàbia. La gent del Magrib no hauria de buscar a la gàbia l’accés al pretès paradís inexistent; hauria de tenir garantida la vida digna al seu territori. I tothom qui viu a la gàbia hauria de saber que viu en terra del Magrib. La Unió Europea té un problema al Magrib. Encara no ha sortit de l’era colonial. Encara no sap que Europa s’acaba a la costa d’Andalusia. Qui portarà la Unió Europea a escola? Qui la durà a aprendre geografia?