Ulrich Siegmund, el candidat de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) a Saxònia – Anhalt, tenia ja una bona consigna: Lasst uns geschichte schreiben, traduïble per “fem història”. De cop, el setmanari polític de referència a Alemanya, Der Spiegel, li va regalar una portada poderosa: la foto del seu rostre, sobre la frase “L’home més perillós d’Alemanya”. En comptes d’enfadar – se, Siegmund va optar per exhibir – la i signar – ne exemplars.

De difondre els seus vídeos a TikTok amb cara de noi entremaliat sobre una moto emblemàtica de l’antiga Alemanya comunista, la Simson Schwalbe KR, ha passat a incorporar a la seva campanya la portada de l’Spiegel. És l’home del moment. I n’es conscient.

“Fer història” per a la ultradretana l’AfD vol dir enfilar – se per damunt del 40% en les eleccions regionals de diumenge que ve a Saxònia – Anhalt. És a dir, un land de 2,1 milions d’habitants, sense pes polític, econòmic ni demogràfic sobre un país de 84 milions de ciutadans, però amb capacitat per colpejar l’afeblit govern de Friedrich Merz. Seria un rècord absolut per a un partit nascut el 2013 i que continua aïllat per la resta de l’espectre parlamentari alemany. De lluitar per trencar el cordó sanitari o tallafocs, el brandmauer alemany, passaria a accedir al poder a escala regional sense necessitat d’aliats.

“Ens feu great again”, ens diu, mig en alemany i mig en anglès, quan detecta algun representant de la premsa en un dels seus mítings. Somriu d’orella a orella, com sempre fa. I tira una selfie rere l’altra mentre els seus seguidors fan cua per demanar – li autògrafs o fer – se la foto amb ell. En un mateix dia, pot ser sota una carpa desmuntable de Halle, la segona ciutat de Saxònia – Anhalt, o en un sopar de veïns en localitats més petites. Les grans ocasions les reserva per a Magdeburg, capital del land on vol fer història.

És persona propera. Busca el contacte personal i abraça qualsevol ciutadà, home, dona o criatures. Al seu voltant hi ha, però, un compacte equip de seguretat format per homes joves, ben musculats i cabells curts o curtíssims. Entre el seu cercle de confiança, hi ha antics militants de l’organització neonazi Joves Fidels a la Pàtria (HDJ), prohibida el 2009 i a la qual, segons Der Spiegel, va pertànyer el mateix Siegmund. No és, però, aquest nucli dur de neonazis el que el fa perillós. Amb aquesta plataforma, no hauria sortit del món residual de les Kameradschaften –camaraderies–, grupuscles d’adoradors de Hitler que pretenen fer desfilar jovenets en uniformes nazis.

La seva força rau en la capacitat d’atreure el vot dels ciutadans corrents, units pel descontent amb l’establishment, la immigració, les vacunes en temps de covid, la precarització laboral o qualsevol altre factor que els faci nosa. És la recepta de l’èxit del trumpisme, però traslladada a l’est alemany.

A Halle, al bell mig de la zona comercial per a vianants, reparteix somriures entre el seu electorat i es riu dels periodistes arribats de Berlín. “Venen de safari”, diu en veu baixa, però audible, a un dels seus homenots de seguretat. Practica la prepotència davant mitjans que, al seu parer, intenten desxifrar la clau del seu èxit amb un parell de passejades per l’est.

Va néixer el 1990 en aquesta part del país, uns mesos després que la comunista República Democràtica Alemanya (RDA) quedés engolida al territori de la República Federal d’Alemanya (RFA). Apel·la a la nostàlgia dels antics ciutadans de la meitat comunista amb detallets com la desfilada amb els seus amics en la Simsom. Però ni la seva biografia ni el seu entorn tenen res a veure amb aquella identitat postcomunista extingida. El seu punt fort és, però, el vot jove i radical.

Amb 18 anys, va ingressar a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que en aquells temps liderava Angela Merkel. Ara pot clavar una bona clatellada a l’actual canceller i líder de la CDU, Friedrich Merz, des de la seva posició de candidat regional de l’AfD, el partit on va ingressar el 2014 i de què formen part també el seu pare i un germà.

El seu model és el líder de l’AfD a Turíngia, Björn Höcke, el cap de la branca més radicalitzada del partit. Höcke va ser “l’home del moment” dos anys enrere, quan va aconseguir en el seu land veí de Saxònia – Anhalt, el percentatge que aleshores semblava màgic del 32,8%. Va fer història, a la seva manera, en col·locar – se al nivell del Partit Nacionalsocialista amb què Adolf Hitler va arribar al poder, el 1933.

Höcke no va trencar aleshores el cordó sanitari. La resta dels partits van optar per una coalició contranatura de lideratge conservador i sota tolerància de l’Esquerra. Si l’AfD escala ara fins al 45% i els partits petits, com els Verds o l’esquerra prorussa de Sahra Wagenknecht, no aconsegueixen escons, a Siegmund no li caldrà trencar cap tallafocs. Haurà assolit una majoria absoluta que fa tremolar Merz, els socialdemòcrates i la resta de l’espectre parlamentari. L’AfD haurà demostrat que no té sostre, mentre el centre polític agonitza.

Posats a comprovar en quin punt agònic es troba el centre, el següent capítol d’allò que Siegmund anomena “safari mediàtic” té lloc a Magdeburg. El candidat de la CDU, i actual primer ministre del land, Sven Schulze, va voler animar els seus mítings amb un veterà i popular cabaretista, Dieter Hallervorden. Va aconseguir una bona afluència de públic i també molta més alegria que en altres cites amb l’electorat. Però a Hallervorden, que no és home de la CDU, se li va acudir cantar una peça que qüestiona el rearmament emprès pel govern de Merz, i més concretament pel seu ministre de Defensa, el socialdemòcrata Boris Pistorius. Schulze va rebre crítiques de la central de la CDU i dels socis socialdemòcrates. Si una cosa no necessita la desgastada coalició de Merz, en caiguda en picat als sondejos, és foc amic.

Schulze ho va defensar com va poder. Va argumentar que va convidar el cabaretista com a representant dels ciutadans que, per damunt de les idees de cadascú, estan determinats a frenar l’AfD.

Va ser un tret al peu. Hallervorden és nascut a Dessau, una de les ciutats del land vinculades a l’escola avantguardista Bauhaus. La seva presència en campanya era important per a Schulze. El món de la cultura, i molt especialment la Fundació Bauhaus, tem les retallades selectives que, en cas d’arribar al poder, imposaria Siegmund en tot allò que representa una visió de la història que no interessa al seu partit. El règim nazi va tancar l’escola Bauhaus, considerada esquerrana i representant de l’art decadent. “No encaixem en el relat de l’etnonacionalisme de l’AfD”, va denunciar la directora de la Fundació, Barbara Steiner. Les pors de l’àmbit cultural s’estenen als mestres, que alerten en què pot quedar l’ensenyament si els encarregats d’impartir classes d’història són afiliats de l’AfD.

Probablement és tard per fer – se aquests plantejaments. El cordó sanitari ha resistit fins ara a escala política. Amb un percentatge tan alt de votants de l’AfD , és clar que la societat està impregnada de ciutadans corrents probablement no identificables com a ultres, però que voten gent com Siegmund o Höcke. No és cap secret que Siegmund va estar a una polèmica reunió de neonazis i identitaris, el 2023 als afores de Berlín, d’on va sortir la proposta d’expulsar milions d’estrangers. Höcke, mestre d’història, defensa una Alemanya amb un 20% menys de ciutadans –el percentatge de població estrangera o d’origen no alemany.