Un cas surrealista. Carmen Etelvina Johns, oficial d’afers polítics de l’ONU, jubilada des del 2016, ha vist estroncada la seva pretensió d’establir – se a viure a Tossa de Mar, on ja tenia casa, perquè se li ha denegat el visat de residència temporal no lucrativa per culpa d’una circumstància inaudita: no té empremtes dactilars, cosa que científicament s’anomena adermatoglífia i afecta un ínfim percentatge de persones. En el cas de Johns, a causa de l’edat. Carmen Etelvina Johns complia la majoria dels requisits per obtenir el visat, ja que disposava d’habitatge, de solvència econòmica i d’assegurança mèdica il·limitada, però, com que no té empremtes, no va poder aportar un document imprescindible: el certificat d’antecedents penals per acreditar que no ha estat condemnada per cap delicte en territori espanyol ni als països on havia residit en els cinc anys anteriors a la petició de residència, que en el cas de Johns eren els Estats Units, que és on ha residit més temps. El 2024, quan va acudir a l’FBI perquè li fessin el certificat, no li van poder llegir les empremtes i, per tant, no l’hi van expedir. I, sense el certificat, el consolat general de l’Estat espanyol a Nova York li va denegar el visat. Carmen Johns va aconseguir que la policia de l’estat de Nova York li expedís un certificat de bona conducta i el va presentar a les al·legacions i al recurs que va fer al consolat, però no l’hi van acceptar perquè el certificat només abraça l’estat de Nova York i no és vàlid per al visat a l’Estat espanyol. El forense Narcís Bardalet, amb el suport de la Policía Nacional, li va fer una pericial i va expedir un informe per justificar la impossibilitat d’agafar – li les empremtes a causa de l’adermatoglífia. I Johns, representada per la lletrada Alexandra Zulaika Grau, va presentar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que el gener del 2025 també va denegar la concessió del visat, argumentant que l’FBI, que sí que li havia pogut expedir un certificat el 2022, abans que se li esborressin les empremtes, li havia donat l’opció d’arreglar les dificultats tècniques per mirar d’obtenir les empremtes i se li havia donat un termini per obtenir la documentació, però ella no la va presentar. Després de la resolució del TSJM, Johns tenia l’opció encara de presentar recurs al Suprem, però ja ho va deixar estar. Johns, que parla anglès, espanyol i francès, com explica ella mateixa, ja el 2024, quan va veure totes les traves i dificultats, i després de tres anys anant i venint dels Estats Units cada 90 dies per complir amb la llei, ja va començar a pensar en una opció B per fixar – hi la seva residència, tot i que es trobava còmoda a Tossa. I, després que el defensor del poble tampoc l’ajudés, es va decidir a provar sort a Portugal, on no ha tingut cap dificultat perquè li concedeixin el permís, més enllà de demostrar que té habitatge, i ja en té. De les empremtes, ni n’han parlat, allà. I ara viu a Lisboa. Carmen Johns és filla de pares xilens, però va néixer a Nova York i per això té la nacionalitat dels Estats Units. Té arrels espanyoles per un besavi, Valentín Cangas del Collado, que va emigrar a Xile a finals del segle XIX. Ella va començar a treballar com a periodista a The Wall Street Journal, però aviat va trobar feina a l’ONU, on durant molts anys va exercir com a oficial d’afers polítics. Entre les missions en què ha participat, destaca les del Sàhara Occidental.