Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre – ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Probablement mai no sabrem la veritat sobre si Mohamed VI, l’anomenat Makhzen o entorn del rei que dirigeix el país, i els serveis policials van deixar fer les crides a les xarxes socials animant a accedir a Ceuta nedant o vorejant l’espigó d’El Tarajal i, amb bona part de la policia fronterera desplaçada a Tetuan, no van voler o poder aturar – ho, o sí van incentivar – ho. Certament les imatges de milers de joves fugint, mentre a pocs quilòmetres, al palau reial de Tetuan, se celebrava la Festa del Tron, on els representants dels diferents poders i institucions renovaven el seu jurament d’acatament a un rei prematurament envellit i malalt, no ajuden a millorar la percepció d’un estat que vol atreure inversors estrangers. Però, malgrat tot, el Marroc té el suport de Donald Trump i d’Israel i sap que la Unió Europea es doblegarà a les seves peticions, en ser els cossos policials i militars marroquins els únics que poden aturar el flux de migrants cap a Europa. Cap mur atura res si qui l’ha aixecat, Espanya, no està disposat a defensar – lo contra els que intenten saltar – lo. De res ha servit que, fa cinc anys, després de l’entrada massiva d’immigrants en resposta a l’acollida en un hospital de Logronyo (La Rioja) del líder sahrauí Brahim Ghali, Pedro Sánchez assumís la tesi marroquina d’una autonomia per al Sàhara. Com més es cedeix al Marroc, més s’envalenteix. El govern espanyol va pactar amb Rabat posar fi a les exportacions de productes cap al Marroc per Ceuta i Melilla que feien amb farcells a l’esquena milers de dones, per donar pas a un comerç reglat amb camions, però el Marroc ofega econòmicament les dues ciutats amb l’incompliment de l’acord i mantenint la duana comercial tancada. I aquesta suspensió de les exportacions deixa sense futur les empreses i comerciants de les dues ciutats. Com hem vist, l’Estat espanyol està més sol que fa uns anys, ja que Donald Trump i Israel aposten pel Marroc i aprofiten la vulnerabilitat de Ceuta i Melilla per debilitar Sánchez.

Probablement Espanya podrà expulsar les properes setmanes part dels adults marroquins que encara són a Ceuta. Però no podrà fer el mateix amb els subsaharians que, un cop filiats, demanin asil o protecció internacional, als quals haurà de tramitar els seus expedients abans d’intentar expulsar als qui se’ls desestimi. I tampoc ho podrà fer amb els milers de menors no acompanyats si el Marroc no s’ofereix a localitzar les seves famílies o posar – los sota el sistema marroquí de protecció a la infància.

Més enllà que el PP, després de pactar a mig Estat espanyol amb Vox l’anomenada “prioritat nacional”, haurà d’acceptar un repartiment de menors que Ceuta necessita, la crisi ha mostrat un altre efecte paradoxal.

Tot i que el Marroc ha posat a l’agenda internacional les seves reivindicacions sobre les dues ciutats, la major part de la població magribí o musulmana amb nacionalitat espanyola que hi viu ha deixat clara la seva voluntat de continuar sent espanyols, ja que el nivell de vida i serveis que gaudeixen són millors dels que tindrien si passessin a formar part del Marroc. I pel que fa la població dita espanyola de tota la vida –tinguem present que molts d’ells o els seus pares són originaris de Tetuan, Larraix i altres localitats de l’antic protectorat espanyol que van haver d’abandonar fa seixanta – cinc anys–, s’enfronten angoixats a la pregunta si la situació és sostenible a mitjà termini i si tornaran a perdre casa seva.