El millor espai de reflexió política del catalanisme és la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Ho és perquè és apartidista, territorialment complet i prou antic i consolidat perquè sigui impossible autoexcloure – s’hi. Gràcies a això l’UCE d’enguany ha servit per començar a restablir consensos bàsics dins d’aquest marc que congrega totes les sensibilitats –i ideologies– dels que pensen que aquesta llengua, aquesta cultura i aquests països són els seus. I un acord unànime és que la Catalunya dels 10 milions que anunciaven, amb goig, els comuns i que donen per feta els socialistes té un cost social i de catalanitat inassumible.

La política d’incentiu a la immigració que aplica Madrid des de fa dècades té uns efectes secundaris descomunals en la societat catalana. D’entrada, Espanya té com a interès prioritari que el major volum possible d’aquest flux de població provingui de les seves antigues colònies castellanoparlants. Per això un colombià o un argentí poden entrar per qualsevol aeroport sense necessitat de visat i amb només dos anys ja adquireixen el passaport espanyol, sense ni tan sols haver d’abandonar el propi. Una condició colonial: un ciutadà de Filipines –on el castellà va caure en desús– també haurà de passar per un examen de castellà. En definitiva, la immigració és, majoritàriament, castellanòfona per voluntat de Madrid. En aquestes condicions, el català no té cap oportunitat de mantenir un ús social majoritari. Més encara. La pressió migratòria sobre Ceuta és una altra conseqüència colonial/imperial que tindrà efectes secundaris inevitables sobre Catalunya.

El segon acord transversal és que l’allau migratori impacta severament sobre la qualitat dels serveis públics, siguin les escoles, els hospitals o els trens. I això també deriva de les desinversions decidides des de Madrid. Tot plegat emplaça i assenyala directament el conjunt del catalanisme. Un moviment que, com ha dit Quim Torra, ha de renovar urgentment els lideratges per recuperar la credibilitat i la iniciativa política.